Remarque. “Res de nou a l’oest” – Nois a les trinxeres. La Gran Guerra

/Remarque. “Res de nou a l’oest” – Nois a les trinxeres. La Gran Guerra
Remarque. “Res de nou a l’oest” – Nois a les trinxeres. La Gran Guerra 2018-04-27T16:30:49+00:00
18 març 2018
La novel·la d’Erich Maria REMARQUE Im Westen nichts Neues” publicada l’any 1929, traduïda al català amb el títol de “Res de nou a l’oest” i al castellà amb el títol “Sin novedad en el frente“, narra les experiències i vivències de guerra (1914-1918) d’un grup de nois alemanys, amb disset anys passen de les aules a les trinxeres. S’havien allistat voluntàriament després dels discursos d’exaltació patriòtica del seu professor. Parla d’una generació que fou destruïda per la guerra, malgrat els que van sobreviure. Els joves, els que no moren ja aviat, van capgirant tot els seu món d’escolars en individus desesperançats, desenganyats, deshumanitzats.

El llibre no pretén ser una confessió personal, però Remarque tenia divuit anys quan començà la guerra, va ser cridat i posteriorment enviat al front de l’oest. Apareixen coincidències amb el personatge principal de la novel·la, Paul Bäume, que també viu el front i les trinxeres de jovenet.

L’autor també afirma que el llibre no pretén ser una acusació ni un manifest pacifista; no obstant, el nazisme el veié com un viu escrit pacifista en direcció contrària als seus interessos bèl·lics i d’entusiasme per la guerra. No només prohibí la novel·la, sinó que també fou cremada públicament l’any 1933.

Remarque

Ja en les primeres experiències de la guerra i en els horrors de les trinxeres els joves es van sentint tremendament enganyats i decebuts. La instrucció militar els ensenya l’obediència immediata i l’actuació no crítica. Aviat aprenen “que és més important un botó ben net, polit i brillant que quatre volums de Schopenhauer”. A mesura que passen els anys de guerra i perden amics, esdevenen “desconfiats, impietosos i venjatius, grollers…”. En les llargues estones d’espera parlen de què faran després de la guerra: no veuen sortida i senten que “la guerra ens ha fet inútils per a qualsevol altra cosa”.

REMARQUE, Erich Maria. “Res de nou a l’oest”, traducció de Joan Alavedra. Edicions Proa 1930. Barcelona

Fragment seleccionat 1:

Vàrem aprendre la instrucció militar en deu setmanes i, en tan poc temps, quedàrem transformats més radicalment que en deu anys de col·legi. Aprenguérem que un botó lluent és més important que quatre volums de Schopenhauer. De primer, sorpresos; després, indignats; finalment, indiferents, reconeguérem que l’essencial no sembla pas ésser l’esperit sinó el raspall de les sabates, no el pensament, sinó el sistema, no la llibertat, sinó la rutina. Ens havíem fet soldats plens d’entusiasme i bona voluntat, però hom féu tot el possible per fastiguejar-nos.” (pàg. 31)

Fragment seleccionat 2:

Albert ho expressa molt bé:

-La guerra ens ha malmès per tot.

Té raó. Ja no som joventut, nosaltres. Ja no volem conquistar el món. Som fugitius. Fugim de nosaltres mateixos. De la nostra vida. Teníem divuit anys i començàvem a estimar el món i la vida; però hem hagut de disparar contra això. La primera granada que esclatà ens ferí el cor. Estem al marge de l’activitat, de l’esforç, del progrés. Ja no creiem en això, només creiem en la guerra. ” (pàg 103)

Fragment seleccionat 3:

“Mentre estem en campanya, els dies de front, quan han passat, baixen com pedres al fons del nostre ésser perquè són massa feixucs per poder-los meditar de seguida. Si ho volguéssim fer ens assassinarien, car he remarcat això: les horrors podeu suportar-los mentre, simplement, acoteu el cap; però així que hi reflexioneu, us maten.De la mateixa manera que esdevenim bèsties quan anem al front, perquè això és la única cosa que ens permet aguantar, esdevenim uns plagues superficials i uns toca-sons així que ens trobem en un campament de repòs. No hi podem fer res, és més fort que nosaltres.” (pàg. 159)

Fragment seleccionat 4:

“Sóc jove. Tinc vint anys, però de la vida tan no en conec sinó la desesperació, la mort, l’angoixa, i l’enllaç entre una existència de la més estúpida superficialitat i un abisme de dolors. Veig que els pobles són atiats els uns contra els altres, i es maten sense dir res, sense saber res, follament, dòcilment, innocentment.  Veig que els cervells més il·lustres inventen armes i frases perquè tot això es faci, encara, d’una manera refinada, i duri més. I com jo ho veuen tots els homes de la meva edat, ací i a l’altra banda, pertot el món;  amb mi ho està vivint tota la meva generació.” (pàg 291)