En mi opinión, la lección más importante del Holocausto es la necesidad de […] ampliar el modelo teórico del proceso civilizador con el fin de incluir su tendencia a degradar y deslegitimar las motivaciones éticas de la acción social. Debemos tomar en consideración que el proceso civilizador es, entre otras cosas, un proceso por el cual la utilización y despliegue de la violencia queda libre de todo cálculo moral y las aspiraciones a la racionalidad se emancipan de la interferencia de las normas éticas o de las inhibiciones morales. Hace ya tiempo que se reconoció que una de las características constitutivas de la civilización moderna es el desarrollo de la racionalidad hasta el punto de excluir criterios alternativos de acción y, en especial, la tendencia a someter el uso de la violencia al cálculo racional –de ahí que debamos aceptar que fenómenos como el Holocausto son resultados legítimos de la tendencia civilizadora y una de sus constantes posibilidades.

Zigmunt BAUMAN, Modernidad y Holocaustoa

Los primeros sólidos que debían disolverse y las primeras pautas sagradas que debían profanarse eran las lealtades tradicionales, los deberes y obligaciones acostumbradas que ataban de pies y manos, obstaculizaban los movimientos y constreñían la iniciativa. Para encarar seriamente la tara de construir un nuevo orden (¡verdaderamente sólido!), era necesario deshacerse del lastre que el viejo orden imponía a los constructores. […] La disolución de los sólidos condujo a una progresiva emancipación de la economía de las tradicionales ataduras políticas, éticas y culturales. Sedimentó un nuevo orden, definido primariamente en términos económicos.

Zigmunt BAUMAN, Modernidad líquida

Al menys a la part «desenvolupada» del planeta, s’han produït, o es produeix actualment, uns canvis d’orientació carregats de conseqüències i estretament vinculats entre si que creen un marc nou i sense precedents per a les opcions vitals dels individus i que plantegen un seguit de reptes amb que no ens havíem trobat mai abans.
Primer de tot, el pas de la fase «sòlida» a una fase «líquida» de la modernitat: és a dir, a una condició en què les formes socials (les estructures que limiten les tries individuals, les institucions que garanteixen la continuïtat de les rutines, els patrons de comportament acceptat) ja no poden conservar la seva forma durant un període llarg de temps, ni esperen que ho facin, perquè es descomponen i es fonen més ràpid del que triguen a formar-se.

Zigmunt BAUMAN, Temps líquids. Viure en una època d’incertesa

Zygmunt Bauman naixé a Poznan, Polònia, el 1925. Per la seva ascendència jueva es veié obligat a abandonar el país l’any 1939 quan Alemanya envaí Polònia; emigrà a la Unió Soviètica. Acabada la guerra estudià Ciències Socials a Varsòvia; el 1960 esdevé professor de Sociologia a la Universitat de Varsòvia. L’any 1968, a conseqüència d’una campanya antisemita i acusat de dirigir protestes juvenils, hagué d’abandonar la Polònia comunista. Durant tres anys impartí cursos a la Universitat de Tel Aviv, fins que fou convidat a exercir docència a la Universitat de Leeds, Regne Unit. Jubilat el 1990, va seguir com a professor emèrit; d’aquests anys posteriors són els seus llibres més reconeguts. Morí l’any 2017, als 91 anys.


Bauman, sociòleg, filòsof i assagista, inicià el seu reconeixement internacional amb l’obra de 1989 Modernity and Holocaust, abans però ja havia publicat molt en polonès i anglès.  Continuà avaluant efectes inesperats de la modernitat en el llibre de 1991 Modernity and Ambivalence, i el 1997 ampliant la temàtica publica amplia Postmodernity and its Discontents. El 1999, en l’obra Liquid Modernity formulà el concepte «modernitat líquida» per caracteritzar la vida contemporània. En llibres posteriors anirà explorant la liquiditat en diversos àmbits, així Liquid Love, de 2003 (Amor líquido: acerca de la fragilidad de los vínculos humanos; tres llibres són del període 2005-2006, Liquid live, Liquid fear, i Liquid Times: Live in an Age of Uncertaninly, (aquest darrer traduït al català el 2007, Temps líquids. Viure en una època d’incertesa). En català, també, Els reptes de l’educació en la modernitat líquida.

A la postmodernitat o modernitat líquida s’hi ha arribat, lentament, a conseqüència dels oposats efectes no esperats de la teoria de la modernitat i del procés civilitzador. Així, en el llibre Modernitat i Holocaust, veu l’Holocaust com un terrible fruit de la modernitat, no una antítesi o desviació de la modernitat. «La civilización moderna no fue condición suficiente del Holocausto, pero sí fue, con seguridad, condición necesaria. Sin ella, el Holocausto sería impensable. Fue el mundo racional de la civilización moderna el que hizo que el Holocausto pudiera concebirse». (MO, 34) L’Holocaust difícilment hauria estat possible sense elements definidors de la modernitat com la burocràcia amb la seva divisió del treball, l’esperit racional i la mentalitat científica, el principi d’eficiència, la tecnologia industrial, la disciplina i la jerarquia, així com la neutralització de les conviccions personals i ètiques.

Altres efectes negatius de l’afany de modernització també són mostrats en l’obra Modernitat i ambivalència. Entre els propòsits de la modernitat sobresurten l’afany d’ordre, d’ordre en la natura i en la societat, i un nou control sobre tot allò abans ordenat per la religió i la tradició. Però amb la imposició de l’ordre apareixen nous espais de caos, d’una ambigüitat que no es pot evitar i en front d’ella no hi ha tolerància, sinó exclusió, exclusió de tot allò que s’escapa dels límits de l’ordre.

A La postmodernitat i els seus desencís esbossa altres efectes  foscos de l’afany emancipador de la modernitat com ara el projecte globalitzador, és a dir, l’anhel d’establir un model de vida de consumidor a tot el planeta. Queda exclòs tot allò i tot aquell que no forma part del consumisme. En aquest procés, l’estat va perdent capacitat de control i les forces del mercat prenen el relleu, imposant preceptes desreguladors. L’economia ocupa el lloc de la política.

Com s’ha passat de la modernitat a la postmodernitat o modernitat líquida?  En el llibre Modernitat líquida indica que la modernitat inicià, des de bon principi, un «procés de liqüefacció» o de «dissolució de sòlids», és a dir, de desfer-se de passats ordres, vincles, responsabilitats i tradicions. En el nou ordre, té camp lliure la racionalitat instrumental i el rol determinant de l’economia com a base dels diferents àmbits de la vida social. «El poder de licuefacción de ha desplazado del ”sistema” a la “sociedad”, de la “política” a las “políticas de la vida” … o ha descendido del “macronivel” al “micronivel” de la cohabitación social». ( ML 13) Com a resultat, una privatització dels ideals de la convivència política en la que les responsabilitats cauen sobre els individus aïllats. Així, es produeix una desintegració de la trama social i de l’acció col·lectiva que, amb que el que impliquen de manca de compromís i de fugida individual, deixen pas i enforteixen els poders globals.

A Vida líquida reprèn el tema del desencís i el consumisme en la vida del món modern líquid. En aquest món, no és aconsellable aprendre de l’experiència d’estratègies passades reeixides, ara podria ser inútil o fins i tot un obstacle. La cultura moderna líquida no és una cultura de l’aprenentatge i acumulació, sinó de la desvinculació, discontinuïtat i l’oblit. La societat líquida del consum es mostra militantment contrària a que es sacrifiquin satisfaccions present per tal d’assolir objectius llunyans; igualment qüestiona el valor de sacrificar satisfaccions individuals en benefici d’un benestar col·lectiu. El «síndrome consumista»  es manifesta en un rebuig de l’aplaçament de la satisfacció; exalta la rapidesa, l’excés  i el malbaratament. Ara bé, les altes expectatives de consum i la no satisfacció dels desigs, (ja que tot acte destinat a la satisfacció esdevé no complet i millorable) esdevenen el motor de l’economia d’engany orientada al consumidor.

Bauman inicia el seu Temps líquids. Viure en una època d’incertesa indicant els cinc canvis  que han creat un marc nou condicionador de les opcions vitals dels individus. El primer factor és el pas de la fase «sòlida» a una fase «líquida» de la modernitat. El segon, el trencament entre poder i política; el poder d’actuar eficaçment escapa de les mans de l’estat, és un poder global. El tercer és l’abandonament de les formes comunitàries o de lligams entre les persones; el mercat fomenta actituds competitives. les d’assegurança que l’estat oferia. El quart, l’esfondrament de la planificació i actuació a llarg termini, imposant-se projectes a curt termini i fragmentats. El cinquè canvi, responsabilitat dels individus davant situacions volàtils i  de riscs que transcendeixen la seva comprensió i capacitat d’actuació.

Tornar