No es neix dona, s’arriba a ser-ho. Cap destí biològic, psíquic, econòmic, defineix la figura que ostenta en el sí de la societat la femella humana; és el conjunt de la civilització el que elabora aquest producte intermedi entre el mascle i el castrat que hom qualifica com a femení.

Simone De BEAUVOIR, El segon sexe – Inici de la 2a part

. . .

En la dona existeix, des del principi, un conflicte entre la seva existència autònoma i el seu «ser-un altre»; se li ensenya que, per complaure, ha d’agradar, ha de fer-se objecte; cal, doncs, que renunciï a la seva autonomia. Se la tracta com una nina amb vida i se li nega la llibertat. D’aquesta manera es tanca un cercle viciós, ja que, com menys exerceixi la seva llibertat per a comprendre, assimilar i descobrir el món que l’envolta, menys recursos hi trobarà i menys s’atrevirà a afirmar-se com a subjecte.

Simone De BEAUVOIR, El segon sexe

Simone de Beauvoir (1908-1985), nascuda a París, compartí la seva vida amb el filòsof existencialista Jean-Paul Sartre. Ha escrit pluralitat de novel·les i assaigs en els quals defensa, d’una manera pionera, la dignitat i igualtat de la dona. La seva primera novel·la La convidada, és de 1943. I de 1949 és el seu polèmic i documentat assaig titulat  El segon sexe, obra en dos extensos volums que li donà gran notorietat com intel·lectual; el llibre ha esdevingut una mena de bíblia del feminisme. Partícip de l’existencialisme francès, assumí compromisos socials i polítics, arribant a ser un referent d’influència en la militància feminista.
En la història de la humanitat, observa i critica, la dona sempre ha estat considerada un objecte complementari, amb una funció no-essencial, representant el paper de l’Altre; només l’home ha estat considerat un subjecte capaç de transcendència i de llibertat. Però la condició femenina de víctima o de súbdita de l’home no té suport natural; la dualitat biològica no comporta subordinació. La situació injusta de les dones s’explica per convencions d’ordre social i cultural.

Beauvoir,  partint de la perspectiva existencialista segons la qual no hi ha natura humana predeterminada, argumenta que hi ha diferents maneres de fer-se dona. La dona no «és» quelcom, sinó que «es fa» quelcom; però sempre se li ha assignat determinats papers marginals, associats al seu cos, un cos sexualitzat. La meta final, l’alliberament de la dona, consisteix en l’equiparació amb l’home, amb les mateixes possibilitats de projectar en el món la seva llibertat. El seu feminisme no és una defensa dels valors de la feminitat (feminisme de la diferència), sinó que és un feminisme de la igualtat.

Tornar