Se presiente desde ya que el fonocentrismo se confunde con la determinación historial del sentido del ser en general como presencia, con todas las subdeterminaciones que dependen de esta forma general y  que organizan en ella su sistema y su encadenamiento historial  (presencia de la cosa para la mirada como eidos, presencia como substancia/esencia/existencia [ousía] presencia temporal como punta [stigme] del ahora o del instante [nun], presencia en sí del cogito, conciencia, subjetividad, co-presencia del otro y de sí mismo, intersubjetividad como fenómeno intencional del ego, etc.). El logocentrismo sería, por lo tanto, solidario de la determinación del ser del ente como presencia.

Jacques DERRIDA, De la gramatología

Podríamos así volver a tomar todas las parejas en oposición sobre las que se ha construido la filosofía y de las que vive nuestro discurso para ver ahí no borrarse la oposición, sino anunciarse una necesidad tal que uno de los término aparezca como la différance del otro, como el otro diferido, en la economía del mismo (lo inteligible como difiriendo de lo sensible, como sensible diferido, el concepto como intuición diferida-diferente; la cultura como naturaleza diferida-diferente; todos los otros de la physis, techne, nomos, thesis, sociedad, libertad, historia, espíritu, etcétera., -como physis diferida o como physis diferente.  […]

Podremos, pues, llamar différance a esta discordia “activa”, en movimiento, de fuerzas diferentes y de diferencias de fuerzas que opone Nietzsche a todo el sistema de la gramática metafísica en todas partes donde gobierna la cultura, la filosofía y la ciencia.

Jacques DERRIDA, Márgenes de la filosofía

Todos los metafísicos, de Platón a Rousseau, de Descartes a Husserl, han procedido de este modo, concibiendo que el bien está antes que el mal, lo positivo antes que lo negativo, lo puro antes que lo impuro, lo simple antes que lo complejo, lo esencial antes que lo accidental, lo imitado antes que la imitación, etc. Y este no es justamente un gesto metafísico entre otros, es la exigencia metafísica, la mas constante, la más profunda, la más potente.

Jacques DERRIDA, Limited Inc

Lo que yo llamo «deconstrucción», aun cuando está dirigido contra algo europeo, es tambén europeo, es un producto, una relación de Europa consigo misma, como experiencia de la alteridad radical. Des de la Época de las Luces, Europa se autocritica constantemente, y en esta herencia perceptible hay una posibilidad de futuro. Al menos quisiera esperarlo, y eso es lo que alimenta mi indignación ante ciertos discursos que condenan definitivamente Europa, como si sólo fuera el lugar de sus crímenes.

Jacques DERRIDA, Aprender por fin a vivir. Entrevista con Jean Birnbaum

Jacques Derrida, naixé a Algèria el 1930. D’origen jueu i pied noir, experimentà aviat la situació de “diferent”, atorgant-li una mirada transversal. El també algerià Albert Camus li despertà l’afany per la filosofia.  Als 19 anys es trasllada a París i, després dels cursos preparatoris, ingressa a la École Normale Supérieure; completa els seus estudis a la Universidad de Harvard. En anys posteriors exercirà en el Departament de Filosofia de l’École Normale i en altres. Ha estat un dels filòsofs francesos més polèmics i influents. Arrela en la fenomenologia de Husserl i en la anàlisi del llenguatge de Heidegger, anàlisi del llenguatge que Derrida aplicarà al francès. De difícil classificació, ha estat considerat tant de postestructuralista com de postmodern.  Morí el 2004 a Paris.

El 1967 publicà, simultàniament, tres obres fonamentals del seu pensament: De la gramatologie, on inicia una nova ciència de l’escriptura que anomena “arxiescriptura”;  La voix et le phénomène: Introduction au problème du signe dans la phénoménologie de Husserl, on critica la primacia que Husserl atorga a la veu en detriment de l’escriptura, ja que aquesta perd presència de la consciència immediata i, tercera,  L’Écriture et la différence. Amb aquests llibres començà a estendre’s el seu reconeixement i fama, primer als EUA i, posteriorment, a França i Europa. La seva producció assagista ha esta molt abundant i de temàtica diversa. Així, de 1972, Marges de la philosophie, que conté un conegut assaig titulat “La différance”. Debats de Derrida amb alguns representats de la filosofia anglosexona són recollits el 1990 a Limited Inc.; també de 1990 és  Du droit à la philosophie; de 1993, Spectres de Marx.

Es pot afirmar que tres elements fonamentals emmarquen l’obra de Derrida: el valor de l’escriptura per sobre de la parla: el concepte de différance, més complex que el de diferència; i el concepte que anomena “deconstrucció”, que aplica a textos o a objectes similars.

En De la gramatologie remarca el valor de l’escriptura (graphé) per damunt de la parla (phoné), aquesta, el fonocentrisme,  suposa reconèixer el subjecte interior que parla, que té presència, en front del que és exterior. Partint d’aquesta contraposició, subratlla que tot el pensament occidental està estructurat en dualismes o categories binàries com ara parla-escriptura,  interior-exterior, sensible-intel·ligible, cos-ànima,  natura-cultura, masculí-femení, , superficial-profund,… Un conjunt d’estructures que mai ha estat qüestionat i en el que sempre un dels extrems és privilegiat i l’altre marginat.

El  logocentrisme, és a dir, el privilegi del logos o paraula en detriment de l’escriptura, ja està present en Plató; ben altrament, per Derrida, el text o paraula escrita és la realitat primordial. Amb el neologisme ‘différance‘, que el distingeix de ‘différence’,  vol expressar dos conceptes, el pròpiament de diferència o distinció i el de diferir o endarrerir temporalment, així es pot fer referència al fons indeterminat i original del qual procedeixen totes les diferències, un fons que la metafísica occidental ha amagat.

Amb el neologisme ‘deconstrucció‘, ja present en Heidegger amb els termes de Destruktion i Abbau, cerca Derrida  qüestionar i descompondre aquestes estructures o categories binàries del pensament occidental. La deconstrucció és una acció, una crítica, un exercici de senyalar i sospitar de les interpretacions dominants, un exercici de fixar-se en les estructures o dualismes i ‘desfer’ les pretensions de resposta a totes les preguntes.  La deconstrucció pensa la genealogia dels conceptes, cercant el que silencien, amaguen o exclouen. Així, amb aquest neologisme i altres com différance, porta a terme una crítica múltiple a la història de la metafísica occidental, mostrant que la seva racionalitat té motivacions o arrels fonocèntriques, logocèntriques o falocèntriques, però que en podia haver mostrat altres ben diferents en el seu desenvolupament. Així, la deconstrucció  és un exercici de sospita basat en l’exercici de la différance; de la mateixa manera que l’hospitalitat, tema àmpliament analitzat per Derrida com el de la justícia i l’amistat,  la deconstrucció suposa rebre el diferent i acceptar a l’altre.

Tornar