L’anàlisi de la relació entre coneixement i interès ha de fonamentar l’afirmació que la crítica radical del coneixement tan sols és possible com a teoria de la societat.

Tan sols podem assegurar-nos metodològicament dels interessos que guien el coneixement en les ciències naturals i en les ciències de l’esperit una vegada hem entrat en la dimensió de l’autoreflexió. La raó s’aprehèn com a raó interessada en l’acompliment de l’autoreflexió. […] Un acte d’autoreflexió que “altera una vida” és un moviment d’emancipació.

Jürgen HABERMAS, Coneixement i interès

Jürgen Habermas, filòsof i sociòleg alemany nascut el 1929, forma part de la generació, com Karl-Otto Appel, que experimentà la “destrucció de l’autoconsciència moral”. La filosofia, després del que passà entre 1933 i 1945, havia d’afirmar la seva missió crítica i impulsar una  renovació moral-espiritual de la societat, cosa que es resistia. Habermas és el més representatiu membre de la segona generació de l’Escola de Frankfurt. Deixeble i col·laborador d’Adorno en l’Institut per a la Investigació Social; partint del marxisme, al llarg de la seva intensa vida intel·lectual entrà en debat amb quasi tots els pensadors i corrents de pensament contemporanis, des dels filòsof, el positivisme, fins Wittgenstein, Popper i crítics postmodernistes. La seva Teoria Crítica de la Societat, molt més que la dels seus predecessors, interrelaciona pluralitat de perspectives filosòfiques.


Obres seves són: Coneixement i interès, de 1968 (No és suficient una racionalitat dels mitjans o instrumental, bàsica en la resolució de problemes tècnics; cal una racionalitat de les finalitats, que fomenti l’emancipació humana);  i Teoria de l’acció comunicativa, de 1981 (Una racionalitat emancipadora exigeix que els individus coordinin la seva acció amb comunicació i consens lliure i racional, és a dir, exigeix racionalitat comunicativa).

La neutralitat i l’objectivisme de la ciència és només una il·lusió. Tot coneixement és un saber que acompanya a l’acció i està dirigit sempre per determinats interessos de la raó. Un interès tècnic, de domini i manipulació de la natura, té com a resultat les ciències empíriques i la tècnica. Un interès pràctic, orientat a la relació dels humans procurant comunicació i entesa, que té com a resultat les ciències històrico-socials. Un interès emancipador, que sorgeix com una autoreflexió i que pretén una progressiva alliberació personal i social; té com a resultat la teoria crítica.

Habermas cerca formes de convivència en les que sigui possible l’autonomia dels humans i una interrelació justa i pacífica. Ja que la comunicació humana està sistemàticament deformada per relacions de domini cal reconstruir les condicions per una entesa lliure i racional, per una situació ideal de parla. Aquesta situació ideal de diàleg ha de constituir la base per un consens que fonamenti l’ordre social. La racionalitat comunicativa és l’única capaç d’aplegar sense coaccions diferents participants i de generar consens; és la més capaç de superar les quatre grans vergonyes del nostre temps: 1) la fam i la misèria del Tercer Món, 2) la tortura física i la violació de la dignitat humana, 3) l’atur i la desigualtat de la distribució de la riquesa social en les nacions industrialitzades, i 4) el perill d’autodestrucció per l’armament atòmic.

Des de la seva defensa d’una racionalitat comunicativa i de la recuperació crítica dels valors i ideals de la modernitat, critica a pensadors propagadors de la postmodernitat com Jean-François Lyotard, Gilles Lipovetski o Gianni Vattimo; aquests només contemplen la possibilitat d’una raó feble, que exclou un concepte de racionalitat amb pretensió d’universalitat; un discurs que afavoreix l’immobilisme  i un neo-consevadorisme.

Tornar