Beethoven, (Hölderlin i Hegel). 250è Aniversari

/Beethoven, (Hölderlin i Hegel). 250è Aniversari
Beethoven, (Hölderlin i Hegel). 250è Aniversari 2020-02-25T11:23:47+00:00
24 febrer 2020

Ludwig van Beethoven, de família d’origen flamenc, fou batejat el 17 de desembre de 1770 a Bonn (no consta la data del seu naixement). Georg Wilhelm Friedrich Hegel naixé a Stuttgart, el 27 d’agost del 1770. Friedrich Hölderlin naixé a Lauffen am Neckar el 20 de març de 1770. Els tres havien complert ja els tenien 18 anys quan el 1789 es produí la Revolució Francesa; músic, filòsof i poeta expressen fascinació pels ideals de la Revolució. Hegel i Hölderlin, amics,  junt amb Schelling, plantaran l’arbre de la llibertat en commemoració de l’esdeveniment; Beethoven, a Bonn, participà del mateix entusiasme. Els tres pressentien el naixement d’un nou món, on un nou humà s’alliberaria de les cadenes tiràniques. Però als tres els colpeix el terror posterior i els tres plantaran noves llavors d’esperança en la figura de Napoleó. Però …

A l’esclat de la Revolució, Friedrich Hölderlin (1770-1843) estudiava teologia a Tübingen. Molts estudiants i amics es consideraven republicans i eren lectors i estudiosos de l’obra Kant i Rousseau; els poders  –despòtics il·lustrats– els advertien invocant la legalitat i l’ordre establert. El poeta mantindrà la seva activitat política i trencarà amb els estudis eclesiàstics. El 1794 inicia la novel·la Hyperion, oder der Eremit in Griechenland, la seva més gran creació; l’acabà el 1796. Seguirà amb altres obres i traduccions, però a partir del 1801, als seus 31 anys, comencen els símptomes de malaltia mental. Les crisis d’esquizofrènia persistiran, fins i tot ingressarà en una clínica. A partir del 1807 viurà a les golfes de casa d’un ebenista admirador del seu Hiperió que en tindrà cura fins a la seva mort el 1843. Hölderlin anhelarà sempre els ideals utòpics de la Revolució, però lúcidament n’entreveu riscs.

 “Que tot canviï de soca-rel! Que brolli de les arrels de la humanitat un nou món! Que una nova divinitat  regni entre els homes, i que vegin davant seu un nou futur! Als obradors i a les cases, a les assemblees i als temples, que tot canviï arreu!”  Hölderlin Hiperió o l’eremita a Grècia. Traducció Jordi Llovet, Columna, Barcelona, 1993; pàgina. 95

 “… Aquell que vol fer de l’Estat una escola de costums, comet un pecat molt gran. Sempre que els homes han volgut convertir l’Estat en un cel a la terra, al final han fet un infern. L’Estat no és res més que l’escorça rude a l’entorn del pinyol de la vida. És com un mur al voltant del jardí dels fruits i les flors dels homes!” Hölderlin  Hiperió o l’eremita a Grècia. Traducció Jordi Llovet, Columna, Barcelona, 1993; pàgina. 36

Quan el 1789 començà la Revolució Francesa, Georg  Wilhelm Friedrich Hegel (1770-1831) estudiava a la Universitat de Tübingen; s’il·lusionà i celebrà els ideals de la revolució. La mentalitat il·lustrada contrastava amb el que s’esdevenia en territoris del Sacre Imperi Romà Germànic. Sempre veurà la revolució com un suprem moment de la història universal; però la Revolució, com tot tota etapa, conté la llavor de la seva negació. La història segueix un procés dialèctic; negativitat, contraposició  i reconciliació conformen tota la realitat. El 1793, Lluís XVI és guillotinat i el 1804, Napoleó es coronat emperador. El 1806, a Jena, Hegel acaba la Fenomenologia de l’esperit, la nit abans que les tropes napoleòniques ocupessin la ciutat: la visió de l’emperador, l’esperit absolut a cavall, el captiva. Napoleó representava el triomf de la burgesia , la universalització del poder burgés. Però la història segueix el seu curs de negació i reconciliació.  Després de la derrota final de Napoleó a Waterloo, el Congrés de Viena de 1815 restaura el vell ordre. El 1817, el filòsof esdevé professor a la Universitat de Berlín, posteriorment, rector: les autoritats prussianes, conservadores, van protegir al pensador que enaltia la figura de l’Estat, superació de les formes anteriors. L’Estat és un fi en si mateix, està per damunt dels interessos dels individus i la la llibertat tan sols és concebible en aquest marc. Ara bé, per damunt de l’Estat, superant-lo, la plenitud del pensament.

“… La poncella desapareix quan esclata la flor, i hom podria dir que aquella es refutada per aquesta. Igualment, amb el fruit, la flor es manifesta com una existència falsa de la planta, i al seu lloc apareix el fruit com la seva veritat.  Aquestes formes no només són diferents entre ells, sinó que també s’eliminen mútuament, com a incompatibles. Amb tot, llur naturalesa fluïda les converteix alhora en moments de la unitat orgànica, en la qual no solament no pugnen entre elles, sinó que l’una és tan necessària com l’altra, i aquesta igual necessitat és precisament el que constitueix la vida del tot.” Pròleg. Hegel Fenomenologia de l’esperit, Edicions Laia, Barcelona, 1985; pagina 50

“D’altra banda, no és difícil de veure que la nostra època és una època de gestació  de transició a un nou període.  L’esperit ha trencat amb el món de la seva existència i de la seva representació que ha durat fins ara, i està a punt d’enfonsar-lo en el passat i de posar-se a treballar per la seva transformació. Certament, l’esperit no es troba mai en repòs, sinó constantment emportat per un moviment sempre progressiu.” Pròleg. Hegel Fenomenologia de l’esperit, Edicions Laia, Barcelona, 1985; pagina 56

Davant l’entusiasme de Hegel per la Revolució, aquesta nova era, Marx comentà irònicament: “Els alemanys pensen allò que els francesos fan”. Hegel i altres alemanys van pensar la Revolució; Beethoven l’expressà musicalment.

Més sobre Hegel a filopolis.cat
Espai: Escola d’Atenes Moderna > Per autors > Romanticisme> Hegel

El 1787, dos anys abans de la Revolució Francesa, Ludwig van Beethoven (1770-1827) viatjà a Viena sota patrocini del príncep elector de Bonn, Max Franz, home d’esperit liberal i amb afanys reformistes. Però Beethoven hagué d’interrompre l’estada i fer-se càrrec de la seva família: havia mort la seva mare i el pare, un alcohòlic, no estava en condicions. Amb 17 anys fa front a la situació amb gran coratge i fortalesa, exercint de músic a la cort i al teatre, donant classes particulars i encara assistint a la Universitat de Bonn, on es familiaritza amb l’obra de Goethe i de Schiller, amb les idees del moviment romàntic Sturm und Drang, amb la filosofia pràctica d’Immanuel Kant i amb els ideals de la Revolució de 1789. Una actitud de lluita, uns ideals i uns coneixements que es mantindran al llarg de la seva vida. D’inspiració kantiana són els seus afanys de llibertat, d’eticitat, d’emancipació personal.

Cinc anys després, el 1792, aconsellat i sota la protecció de Haydn, que després de la mort de Mozart el 1791 gaudia de gran prestigi, Beethoven tornà definitivament a Viena. De nou el mateix príncep Max Franz finançà el viatge. Beethoven, ha de compaginar la contradicció entre el seu entusiasme per la Revolució i els límits que imposava un despotisme il·lustrat que  inicialment el patrocinava. Tensió aguditzada pel fet que aquest mateix any s’inicia la llarga guerra entre els Habsburg i la França revolucionària, conflicte que perdurà fins la caiguda de Napoleó. El 1794, any en que es trenca la relació amb el príncep protector, Beethoven inicia el camí d’emancipació com a compositor defensant la total llibertat creadora; el seu mestre, Franz Joseph Haydn (1732-1809) encara ostentava la condició de criat, d’empleat de l’aristocràcia.

La profunda crisi que sofrí Beethoven el 1802 tanca el primer període la seva vida com a compositor. D’aquesta primera època són dues Cantates, Sonates per a piano, el 1r i 2n Concerts per a piano i la 1a i 2a Simfonia, entre altres, en totes aquestes obres es mantenen els cànons del classicisme. A l’estiu d’aquest any es trasllada per una temporada a la propera i petita  Heiligenstadt i aquí, deprimit i pensant en el suïcidi escrigué el conegut Testament de Heiligenstadt. Tenia 31 anys i ja en feia tres que es queixava d’una sordesa creixent.

Del Testament de Heiligenstadt, 1802: “… Sempre m’he sentit inclinat a la bondat i a la tendresa, i sempre havia estat disposat a realitzar grans obres. Però fa quasi sis anys que em va atacar un mal perniciós que s’ha vist agreujat per la ineptitud d’alguns metges. … i nascut amb un caràcter ardent, actiu i sociable, m’he hagut d’aïllar molt aviat per viure en solitud apartat del món. … Com podia assumir la deficiència d’un sentit que en mi hauria de ser impecable? Un sentit que en altre temps gaudia de més perfecció que en qualsevol altre músic conegut.”

“És únicament l’art el que em dóna suport. Em sembla impossible d’abandonar el món abans d’haver manifestat tot el que germina dins meu, i així prolongo aquesta vida miserable, realment miserable, amb un cos tan sensible que qualsevol canvi brusc em posa malat. …”

“Divinitat, tu pots veure des de dalt el fons de la meva ànima; Tu saps que estic ple d’amor i desitjós de fer el bé. Homes!: si algun dia llegiu això, penseu que no heu estat justos amb mi, i que malgrat tot els obstacles de la natura, estimo la humanitat i he fet el possible per arribar a l’alçada dels artistes i de les persones dignes. …”

A Heiligenstadt i el 1802 començà a escriure la seva Tercera Simfonia, l’Heroica, obra que inicia el trencament amb el classicisme, obrint pas al romanticisme. La simfonia estava dedicada a l’heroi alliberador d’Europa, Bonaparte, aleshores cònsol; però arrancà aquest nom de la partitura que estava acabant, quan Napoleó, el 1804, es coronà Emperador: amb aquest propi enaltiment traïa els ideals de la Revolució.

L’Imperi Austríac, on vivia Beethoven, quedà sotmès i humiliat davant les tropes napoleòniques en la batalla d’Austerlitz, el desembre de 1805; a Viena s’imposava una reacció antifrancesa. Beethoven es centrarà en la composició de la seva única òpera Fidelio i les seves quatre obertures. Napoleó seguirà amb més victòries: el 1806, la derrota de Prússia a Jena, i amb la Confederació del Rin queda dissolt el mil·lenari Sacre Imperi Romà Germànic.

 

No era fàcil viure defensant la pròpia independència com artista. Un príncep el protegia i li passava una pensió, però el 1806 li fou retirat el suport perquè Beethoven s’havia negat a tocar davant convidats francesos del príncep. Sortosament, canviaven les condicions socials: la música culta deixa de ser patrimoni de la noblesa, poc a poc comença a formar part de la vida quotidiana de la burgesia, exercint aquesta de mecenes i adquirint partitures. Quan després de força penúries, Beethoven decidí abandonar Viena; per evitar-ho es signà un contracte pel qual se li passava una pensió, però no sempre fou respectat.

La Cinquena Simfonia, la Sisena o Pastoral i el Concert per a piano núm. 4 s’estrenaren a finals del 1808. En la Cinquena, la del Destí, s’entén aquest com a forces obscures que obstaculitzen el desenvolupament de la humanitat i que ha de ser vençut per les forces de la raó. La Pastoral presenta una al·legoria de l’ordre i la bellesa de la natura derivats d’un principi transcendent; un enaltiment de la vida rural a l’estil de Rousseau. Beethoven disposava d’un gran reservori de sons de la natura de les moltes hores de passeig abans de la sordesa. Del mateix 1808 és Fantasia Coral, antecedent de la futura Novena. El Concert per a piano núm. 5 s’estrenà el 1809, no fou Beethoven qui li posà el sobrenom d’Emperador. La Setena, composta entre els anys 1811 i 1812, i estrenada el 1813, fou la darrera que ell pogué dirigir, la seva sordesa ja era extrema; era una de les obres més estimades pel propi Beethoven; Wagner, per la seva fresca successió rítmica la definia com una “apoteosi de la dansa”. L’any següent s’estrenà la Vuitena i presentà una versió reformada de l’òpera Fidelio, aquesta vegada amb gran èxit.

El 1815, any de la derrota de Napoleó a Waterloo i del Congrés de Viena, s’inicia la darrera etapa de la creació beethoviana, període plenament romàntic i amb sordesa total. Beethoven s’ajustà a la política reaccionària de Metternich; a França es restaurà la monarquia borbònica i l’esperit conservador de la Santa Aliança s’imposa. La interpretació de les dues cantates que celebraven la derrota napoleònica, La victòria de Wellington i Der Glorreiche Augenblick (L’instant gloriós) suposaren un gran reconeixement del compositor, però també el començament del seu aïllament. Pèrdua d’algunes amistats, problemes de salut i sordesa en foren, entre altres, els motius. Algunes Sonates, els darrers Quartets, i principalment la Missa solemnis i la Novena Simfonia són les creacions d’aquests tercer període de Beethoven; datat entre 1815 fins el 1827, any de la seva mort. La Missa solemnis, començada el 1818 i escrita en una època de profunda religiositat, sofrí diferents vicissituds; necessitat de recursos econòmics, cercà subscriptors a cinquanta ducats; no l’acabà fins el 1823. Comenta Adorno que aquesta obra és una regressió a formes musicals anteriors, més que una acomodació a la Restauració expressaria el fracàs de la revolució burgesa.

A finals de 1823 havia compost els tres primers moviments de la Novena Simfonia i dubtava entre un quart moviment només instrumental o amb veu humana, solistes i cor. Decidint-se per aquesta segona opció completà la seva més gran creació.  Així en el quart moviment exposa primer instrumentalment idees dels tres moviments anterior i, després, apareix la veu humana entonant cants alegres, com si la música necessités de les paraules per expressar el missatge amb tota la seva plenitud. Des de jove apreciava l’oda de Friedrich Schiller An die Freude. Oda a l’alegria –Freude-, oda a l’amistat –Freunde– i oda a la llibertat –Freiheit-.  Ludwig van Beethoven morí a Viena el 26 de març de 1827, tenia 57 anys.

Enllaç al 4t moviment de la Novena Simfonia