Denis Diderot. El nebot de Rameau, o la paròdia de l’enciclopedisme – Marina Garcés

Denis Diderot. El nebot de Rameau, o la paròdia de l’enciclopedisme – Marina Garcés 2019-02-14T17:52:41+00:00
8 febrer 2019
La tercera conferència del cicle “Filosofia i literatura 2019”, amb el títol “Denis Diderot. El nebot de Rameau, o la paròdia de l’enciclopedisme” i a càrrec de la professora Marina Garcés, tingué lloc el dilluns 4 de febrer de 2019. Des de bon començament ja es diu que queden qüestionades les visions unitàries de la Il·lustració; Diderot mostra una mirada crítica, irònica, burlesca, una paròdia de l’enciclopedisme. El llibre és un diàleg satíric entre dos personatges, entre un Jo, un filòsof autosuficient, i un Ell, el necessitat nebot d’un famós músic, Rameau. Un diàleg sense conclusions, amb constants dissonàncies o desacords.

Denis Diderot, en el Paris del segle XVIII és un desplaçat entre els filòsofs de la Il·lustració; ell prové de la classe treballadora, viu de la seva feina, s’ha de guanyar la vida en precari, fent tot el que es presenta, com codirigir la redacció de l’Encyclopédie. En ell no es dóna el clàssic “Qui treballa no pensa i que pensa no treballa”. Pensa hipòtesis i conjectures partint de les seves moltes feines.

Els dos personatges es troben en un parc, iniciant-se el diàleg filosòfic. Pel narrador o el Jo el pensar és un entreteniment, sense compromís . Ell, el nebot, viu a mercè de les circumstàncies; aquestes el modelen:  “viu al dia, la seva primera necessitat és saber on anirà a dinar”. Per ell la vida és un conjunt de necessitats; l’autosuficiència és impossible. Així, la trobada entre els dos personatges és un xoc de posicions, dissonàncies entre presències, sense conclusions o síntesis, però en la que tot queda posat en crisis.

El nebot ha subsistit venent les seves habilitats com a bufó en les cases benestants; és un mirall inofensiu dels burgesos rics. Però un dia ho perd tot per anar més enllà del seu rol, per tenir “sentit comú”; s’ha fet igual a ells, demostrant que podia pensar. Ha traspassat ens codis que el feien acceptable i ha estat expulsat de cada dels amos; ara viu en la indigència, a la intempèrie.

La ponent remarca tres trets de la figura de Diderot: -és una figura crítica, contra les hipocresies del moment, desemmascara; -és una figura ètica, des de la indigència mostra honestedat i apella a la dignitat, se sent atrapat però posa límits; -és una figura de la veritat, no de la veritat fonamentalista sinó de la veritat possible, contra el teatre de les aparences. Diderot desmunta els sistema de les hipocresies, de les pantomimes de la societat; reconeix que tots estem lligats a la necessitat, tots necessiten els altres. L’autosuficiència del Jo no és tal, com tampoc la de Diògenes, que diu “viu de la natura”. La tasca de la filosofia és fer emergir la veritat i desemmascarar la societat, en la qual en cada temps es creen noves relacions de poder però sempre mantenint uns protegits.

Diderot no publicà El nebot de Rameau en vida, evitant així possibles riscos. A la seva mort, el conjunt de la seva obra passà a la tsarina de Rússia; aquesta obtingué els drets a compte d’una ajuda econòmica en la vellesa de Diderot.  Posteriorment l’obra fou publicada i coneguda en traducció alemanya per part de Goethe.

 

Després de donar una ullada a aquest llibre de Denis Diderot, en traducció de Oriol Ponsatí-Murlà i publicat en l’editorial Accent, he seleccionat algun fragment.

JO:  … Viu al dia, alegre o trist segons les circumstàncies. La seva primera necessitat, quan s’ha llevat, és de saber on dinarà; després de dinar, pensa on anirà a sopar. La nit comporta també les seves inquietuds. O bé torna a  peu a unes petites golfes on viu (si és que la mestressa, cansada d’esperar el lloguer, no li ha fet tornar la clau) o bé es tanca en una taverna del suburbi, esperant que es faci de dia amb un bocí de pa i un vas de cervesa. … (pàg. 22-23)

JO:  Sí, la vostra dignitat en fa riure.
ELL: Cadascú té la seva. No em fa res oblidar la meva, sempre que ho decideixi jo i no un altre. N’hi ha prou que algú em digui “arrossega’t” perquè jo estigui obligat a arrossegar-me? Aquesta és la manera de caminar del cuc i també la meva. Tant ell com jo caminem així quan ens deixen estar, però si ens trepitgen la cua, ens aixequem. A mi m’han trepitjat la cua i m’ aixecaré. …

ELL: … El que és important és anar de ventre  fàcilment, lliurement, gustosament, copiosament, cada tarda. O stercus pretiosum! Vet aquí el resultat de la vida en qualsevol estament. En el darrer moment, tots som igual de rics. …

ELL: Com bufons com jo! Senyor filòsof, no se’n troben pas tan fàcilment. De bufons vulgars, sí. És més difícil fer el ximple que no pas exercir el talent o la virtut. Jo sóc rar dins la meva espècie, sí, molt rar. Ara que no em tenen, què fan? Avorrir-se com ostres. Jo sóc un filó inesgotable d’impertinències. A cada moment tenia un acudit que els feia riure fins a plorar. Per ells era com un manicomi sencer.

JO: Els imiteu a la perfecció. Però, tot i així, hi ha un ésser que queda al marge de la pantomima. És el filòsof, que no té res ni demana res.
ELL: I on és, aquest animal? Si no té res, sofreix. Si no demana res, no obtindrà res, i sofrirà sempre.
JO:  No, Diògenes se’n fotia de les necessitats.
ELL: Però bé ens hem de vestir.
JO:  No, ell anava nu.
ELL: Alguna vegada hi devia fer fred, a Atenes.
JO:  Menys que aquí.
ELL: Devien menjar-hi.
JO:  Sens dubte.
Ell:  A expenses de qui?
JO:  De la natura. On es dirigeix el salvatge? A la terra, als animals, als peixos, als arbres, a les herbes, a les arrels, als rius.
ELL:  Mala taula.

Leave A Comment