WATSON Peter, “Historia intel·lectual del segle XX”

/WATSON Peter, “Historia intel·lectual del segle XX”
WATSON Peter, “Historia intel·lectual del segle XX” 2020-07-15T16:20:03+00:00
15 maig 2020
Rellegeixo bona part de l’extens llibre de Peter WATSON titulat Història intel·lectual del segle XX, (editorial Crítica, Barcelona, 2006). El seu títol original és A TERRIBLE BEAUTY. A History of the People and Ideas that Shaped de Modern Mind i fou publicat el 2000.

El llibre és una obra enciclopèdica on es fa referència, amb més o menys intensitat, a gran nombre d’esdeveniments, idees, innovacions científiques, aportacions filosòfiques, obres literàries, creacions artístiques i altres del segle XX i que han marcat les ments del contemporanis. Aporto, seleccionant i resumint, alguns dels moments que, en aquests dies de confinament primaveral, m’han cridat més l’atenció. (Les il·lustracions no es troben en el llibre)


1. Sífilis, preparat 606 i psicoanàlisi (1a dècada del segle)

Del capítol 6, titulat “E=mc2, …”, es destacable el problema de la sífilis, malaltia incurable en el seu moment, maleïdament extensa, moralment execrable i de la qual no se’n podia parlar.

A la primera dècada del segle XX, la sífilis seguia afectant a població de tots els estrats social. Si bé gràcies a la millora dels microscopis el 1905 s’identificà l’espiroqueta (bacteri filiforme) que era el microbi de la sífilis, la malaltia seguia incurable. La investigació va començar a donar fruits de la mà del bacteriòleg alemany Paul Ehrlich; aquest suggerí la idea d’anticossos que anomenà “bales màgiques”, així identificà multitud de dioxines que inoculava als seus pacients.

El 1907 ja disposava de centenars de substàncies o “bales màgiques”, però sense bons resultat fins que arribà al “preparat 606”, una sal basada en arsènic. Col·laboradors seus en negaven l’eficiència, però el 1909 aquesta es confirmà clarament i el preparat rebé el nom de “salvarsán”.

La por crònica a la sífilis i el sentiment de culpabilitat estaven lligats a la incertesa de posseir o no la malaltia i de la seva transmissió a altres persones. Ja el 1905 Freud escrivia sobre les correspondències no irrellevants entre pares sifilítics i fills neuròtics no sifilítics.

Els termes de germen, espiroqueta o bacil, que representaven realitats invisibles com els àtoms i els electrons, van facilitar l’emergència de la psicologia profunda i, dins d’aquesta context, el concepte freudià d’inconscient es féu més acceptable


2. Conseqüències mèdiques i psicològiques de la Gran Guerra (2a dècada del segle)

El capítol 9, titulat “El contrataque”, es centra en les conseqüències directes d’ordre mèdic i d’ordre psicològic dels quatre anys de guerra i davant el gran nombre de víctimes i no només de ferides corporals de guerra. Ja durant la guerra es desenvolupà la cirurgia estètica; es passà del desconeixement de la transfusió sanguínia al 1914 a la seva pràctica habitual 1918; es practicaren els tests d’intel·ligència per la distribució militar dels soldats americans, però un cop acabat el conflicte, fou el moment de la psiquiatria i, especialment, de la psicoanàlisi.

A diferència d’altres guerres, en les que les lesions no físiques passaven desapercebudes, van aparèixer gran nombre d’homes que sofrien neurosis de guerra. La llarga guerra estàtica de trinxeres, els exèrcits de civils poc preparats per la lluita i no aptes per la pressió de la guerra, van provocar un percentatge impensable de víctimes sense lesions físiques que la medicina general no sabia com tractar. Una generació de joves es trobava a les portes d’una demència per culpa de la guerra; però no només els joves, també oficials manifestaven trastorns neuròtics.

En aquestes circumstàncies, la psiquiatria, poc reconeguda fins el moment, canvià el seu estatus; la psicoanàlisi, menyspreada en general com una “doctrina bruta”, obtingué el seu reconeixement. Quan al primer hivern de la guerra es publica al Regne Unit una traducció de  Psicopatologia de la vida quotidiana de Freud, el llibre i la psicoanàlisi reberen insultants crítiques de la classe metge. Però el 1918 ja s’utilitzava la hipnosis per determinats malalts i s’utilitzaven figures antropològiques per fer desfogar l’agressivitat reprimida. El 1920 l’opinió de Freud ja era requerida per alguns governs per qüestions relacionades a teràpies de guerra.


3. La República de Weimar i els anys vint artístics (3a dècada)

En diversos capítols de l’obra es fa referència a la República de Weimar; en el 13, amb el títol “El ocaso de los héroes”, s’explica com molt ràpidament passà Alemanya de Segon Imperi a República de Weimar. A Weimar, ciutat de gran reputació on hi van viure Goethe i Schiller, i no a la caòtica i violent capital Berlín, es reuní l’Assemblea Nacional per tal d’elaborar una constitució com mai havia tingut el país. La República dura catorze anys, des del novembre de 1918 fins el 1933, quan Hitler aconseguí la cancelleria; una República entre dues catàstrofes.

La República era un país ocupat, amb impagables deutes de guerra segons el debatut Tractat de Versalles, contra el qual havia argumentat John Maynard Keynes, i amb una tremenda inflació en la seva primera fase; amb més estabilitat econòmica i menys violència política a partir de 1924, però amb retorn de la violència a partir del crac econòmic de 1929.  I en aquestes adverses circumstàncies visqué Alemanya una època de gran experimentació i creació en tots els terrenys artístics.

Amb la República s’obriren les portes a noves creativitats. Així el 1920 s’estrenà a Berlín una estranya pel·lícula de molt èxit i considerada per molts com la primera “pel·lícula artística”, El ganivet del doctor Caligari. El guió incorporava una al·legat en contra de l’obediència militar, però fou capgirat; ara bé, no deixava de mostrar una estètica expressionista explorant-ne totes les possibilitats. L’expressionisme, com la teoria psicoanalítica en la que estava basada, era una força, un impuls revolucionari i de canvi.

El desembre de 1918 es formà el col·lectiu expressionista Novembergruppe, una aliança revolucionària d’artistes de diversos àmbits; així el pintor Emil Nolde, l’arquitecte Walter Gropius, el dramaturg i poeta Bertold Brech, el compositor Kurt Weill, el compositor austríac Alban Berg i el també compositor Paul Hindemith.

Justament a la ciutat de Weimar es fundà la Bauhaus, impulsada per Walter Gropius i el místic Johannes Itten; l’escola compartia un esperit col·lectivista i rebel, amb lluita constant amb el govern conservador de la ciutat, cosa que l’obligà a desplaçar-se el 1925 a Dessau on hi havia un govern més amigable. Professors a la Bauhaus foren Paul Klee, Wassily Kandisky i Oskar Schleimmer. Arquitectes de la Bauhaus, entre altres Mies van der Rohe, Le Corbusier i el mateix Gropius, en un Alemanya inflacionista i en reconstrucció, foren els dissenyadors de les Siedlungen, colònies o forma familiar de habitatge social


4. Contra Weimar, llistes negres d’artistes: Alemanya i l’URSS (4a dècada)

La República de Weimar estava políticament dividida: uns aplaudien Die Dreigroschenoper (L’òpera dels tres rals) de Bertolt Brecht mentre altres posaven l’autor al punt de mira. L’any 1923, a la presó complint condemna per la seva participació en el putsch de Munic, Adolf Hitler escrivia Mein Kampf, el ideari que l’ajudà a convertir-se en el dirigent dels nacionalsocialistes; el seu somni, la forja d’una heroica nació pangermànica dels únics creadors de cultura, els aris. La formació intel·lectual de Hitler fou totalment autodidàctica i es nodria de les escorrialles del romanticisme völkisch del segle XIX. Per altra banda odiava l’agudesa mental de la cultura de Weimar.

En el capítol 17, titulat “Inquisiciones”, es fa referència a la repressió de tot allò no grat al règim, tant a l’Alemanya nazi com en la URSS. El 30 de gener de 1933, Adolf Hitler fou nombrat canceller d’Alemanya.

Poc després, el 11 de març creà el Ministeri del Reich per a la Instrucció Popular i la Propaganda, amb Joseph Goebbels al capdavant. Al 15 de març es publicà la primera llista negra d’artistes. La Bauhaus fou ràpidament clausurada. Paul Klee, Oskar Schlemmer i molts artistes més van perdre els seus llocs de treball docent. Es confiscaran obres de Max Liebermann i altres; aquests optaren per l’emigració o l’exili; a EUA, a palestina, entre altres llocs. A Nürenberg, ja a l’abril,s’inaugurà la Càmera dels Horrors, una exposició centrada en la difamació de l’art modern, art decadent; també foren confiscats llibres d’autors que parlaven de qualsevol tipus d’art modern com cubisme, futurisme, dadaisme,..,

Exposició: Art degenerat

No només el món dels artistes sofrí de les llistes negres, també protagonistes de ciències dures figuraven en corresponents llistes, Albert Einstein ben aviat va encapçalar una d’aquestes llistes. Entre gener de 1933 i desembre de 1941 arribaren, només  a Amèrica, 104.098 refugiats alemanys i austríacs, dels quals 7.622 eren professors universitaris, 1500 eren artistes i intel·lectuals.

A la URSS, Stalin necessitava els científics per satisfer els seus objectius (aliments, maquinària, armes), però aquest sofriren enormes pressions per tal que acceptessin la ideologia marxista, Molts científics vivien reclosos en camps especials obligat a resoldre problemes immediats. Ja des del inici de la guerra civil, el 1918 es van prohibir les publicacions que no seguien la línea bolxevic. A institucions, universitats, títols d’articles no hi podia faltar el sobrenom de marxista.


5. De la senzillesa de l’Enigma a la complexitat del Colossus (5a dècada)

El capítol 20, amb el títol “El Colossus” comença explicant com els britànics s’assabentaren, el setembre de 1939, de l’ús per part dels militars alemanys d’una molt senzilla i eficient màquina d’escriure amb la qual els capitans de submarins alemanys codificaven missatges pràcticament indesxifrables.

 La màquina era coneguda amb el nom d’Enigma. Alan Turing, ja aleshores un reconegut matemàtic, fou convocat a formar part d’un  equip secret, a l’Escola Governamental de Codis i Xifres de Bletchley Park. S’interceptaven molts missatges codificats per la màquina Enigma, però sense perspectives d’èxit en els intents de desxifrar-los.

Amb l’Enigma, qui enviava el missatge el mecanografiava com si res; però s’assignava una clau determinada i el missatge quedava totalment xifrat. Al destinatari, que disposava d’una màquina igual, només li calia conèixer la clau, aleshores el missatge apareixia desxifrat i fàcilment llegible. Els operadors disposaven d’un manual on s’indicaven les claus, que es canviaven tres vegades al dia. Els rotors de la màquina permetien bilions de permutacions.

L’aventura intel·lectual d’obtenir les claus de l’Enigma es mantingué en secret fins i tot després de la guerra i  obrí les portes a la invenció i evolució dels ordinadors, Alan Turing acabava de tornar de Princeton on havia entrat en contacte amb Albert Einstein, Kurt Gödel i, especialment, amb Johann von Neumann. Ja en aquests moments Turing estava convençut de la possibilitat de construir una màquina capaç de resoldre problemes que Gödel havia proposat, capaç d’incorporar i seguir les regles del joc d’escacs, fins i tot d’una màquina universal capaç de resoldre qualsevol tipus de càlcul.

Semblava que el genial matemàtic Alan Turing era l’home adequat d’emprendre, en mig d’un  ambient militar difícil per la seva personalitat, un immens repte intel·lectual: analitzar milers i milers de missatges codificats interceptats cercant regularitats pel seu desxiframent. Així construí diferents versions de màquines de Turing, uns dispositius electrònics capaços d’analitzar a elevada velocitat un gran nombre de missatges; la màquina rebé el nom de Colossus. La darrera versió, la que permeté accedir a les regularitats que es resistien, era un artefacte que  integrava unes 2.400 vàlvules que calculava mitjançant un sistema binari. Inicialment la màquina necessitava dies per desxifrat un missatge; després, només hores; finalment, només uns minuts. Els alemanys mai van imaginar, malgrat les seves missions fracassaven, que els seus missatges podien ser desxifrats.

Alan Turing tornà als EUA i, junt amb el seu amic Johann von Neumann, a la Universitat de Pensilvania, van guiar la producció d’un ordinador d’uns dinou mil vàlvules, l’ENIAC, Integrador i Calculador Electrònic Numèric.


6. Arendt: l’origen del totalitarisme i la banalitat del mal (6a dècada)

En diferents capítols dels llibre es parla de Hannah Arendt (17, “Inquisiciones”; 25, “La nueva condición humana” i 29, “Manhattan Transfer”). Hannah Arendt, de família jueva, arribà a ser la deixeble preferida, també l’amant, de Martin Heidegger, el professor que seduïa amb el seu discurs. La correspondència que posteriorment van mantenir es tallà el 1933; Heidegger, en qualitat de rector de la Universitat de Friburg, defensà amb entusiasme l’antisemitisme i es declarà a favor de Hitler. Arendt, després de sofrir uns breu temps de presó, abandonà Alemanya. Primer residí com exiliada política a París, posteriorment a New York. Heidegger esdevingué peça clau en el procés de destitució de professors jueus. No tots els intel·lectuals eren víctimes de llistes negres; alguns van ajudar a perpetrar-les.

A l’acabar la guerra, Hannah Arendt començà la redacció del llibre que li donaria notorietat i que publicà el 1951Els orígens del totalitarisme. Vol aclarir per què en la política mundial la “qüestió jueva” o l’antisemitisme, per si mateix menor, ha estat causant del moviment nazi, d’una guerra i de la fàbrica de la mort. Argumenta que la creixent societat de masses porta cap a  l’aïllament o a la soledat, debilitat la normal vida política. Tant el feixisme com el comunisme, dues formes del totalitarisme, ofereixen experiències de participació. Els seguidors dels règims senten reduïda la seva soledat, es senten actius en la vida pública, amb els seus uniformes de pertinença, amb trets distintius reconeguts, amb mítings de masses. Conclou que  la massificació de tota societat constitueix un primer pas cap el totalitarisme, cap el mal radical.

El 1958 publicà La condició humana, on pugna per una societat moderna en la qual, entre altres aspectes, l’home no se senti alienat en la tasca política, que tingui accés a la informació reserva als polítics.

El mes de maig de 1960 fou detingut a Argentina per part del servei secret israelià un tal Richard Klement que no era altre que el nazi Adolf Eichmann, encarregat, entre altres responsabilitats, de la logística de les deportacions cap als camps. Onze mesos després era jutjat a Jerusalem i Hannah Arendt seguí el judici com a corresponsal del americà New Yorker, primer publicà els seus articles i posteriorment, el 1963, publicà el llibre Eichmann a Jerusalem. Es féu famosa en el moment l’expressió banalitat o trivialitat del mal. Si bé Eichmann havia presenciat, ordenat o fet monstruositats, no es podia dir que ell fos un monstre, no es podia dir que no tingués consciència. Manifestava indiferència davant els objectius monstruosos decidits; l’únic important era la precisió, l’eficàcia científica i l’obediència acrítica amb que s’acomplien o executaven els objectius. Eichmann mai es va sentir culpable, havia complert amb el seu deure.

 


7. Snow, les dues cultures: intel·lectuals i científics  (6a dècada)

El títol del capítol 26 és “El canon se resquebraja” i, com es pot suposar, es presenten diferents esquerdes o fissures de la dècada. Així en un dels esdeveniments públics anuals a Cambridge, la Rede Lecture. La Universitat de Cambrigde era la primera institució científica britànica i, al mateix temps, un dels centres més emblemàtics de la cultura literària tradicional. Reunia acadèmics de diferents branques, estudiants i pluralitat de convidats distingits. El ponent de l’any 1959 fou el futur lord Charles P. Snow, el títol de la conferència: The Two Cultures and the Scientific Revolution. Amb el terme dues cultures, famós a partir del moment, feia referència a la dels “intel·lectuals literaris” per una banda, i a la dels “científics de la natura” per altra. Descobria entre ells una actitud mútua de sospita i incomprensió, cosa que tenia conseqüències perjudicials, entre altres àmbits, en el de les possibilitats d’aplicar la tecnologia als problemes del món. Segurament era a la Gran Bretanya on aquest contrast entre cultures era més pronunciat.

 

Snow havia exercit de científic, precisament a les ordres d’Ernst Rutherford, el Nobel que amb el seu model atòmic defensava l’existència d’un nucli. Posteriorment Snow abandonà la investigació científica i, entre altres activitats, arribà a escriure algunes novel·les. En certa manera apareixia com un pont entre ambdues cultures, la manca de sintonia entre les quals criticava. Argumentava que els intel·lectuals literaris controlaven les posicions de poder tant en el govern com en els cercles socials més elevats; només es considerava una persona culta qui tenia coneixements d’història, dels clàssics o de literatura anglesa, malgrat aquesta persona desconeixes les nocions més bàsiques de ciència. Això no era d’importància a l’hora de debatre qüestions de política de govern. Al mateix temps argumentava que els científics de la natura pecaven d’una educació molt escassa en el terreny de les humanitats i d’una tendència a infravalorar la literatura, ja que del seu subjectivisme molt poc es podia aprendre.

Opinava també Snow que els científics són més optimistes que els intel·lectuals literaris i que solen provenir de famílies més pobres. Els literaris, que ells mateixos s’apliquen el títol d’intel·lectuals, en general, són més vanitosos que els científics, aquests són més conscients del que ignoren. També afirma que els intel·lectuals literaris solien sentir gelosia dels científics: tots els científics consideren valuós i gens ridícul el seu treball, no passa el mateix amb els literaris.

Preveia Snow que el món estava iniciant una nova revolució, ja no una revolució industrial sinó científica amb l’electrònica, l’energia atòmica i l’automatització, una revolució  diferent de totes les anteriors i amb més capacitat per a canviar el món. Per tal de resoldre els problemes del nostre món, és imprescindible que els intel·lectuals literaris s’apropin i es familiaritzin amb les disciplines científiques, deixant de banda prejudicis.

La conferència de Charles P. Snow generà gran nombre de reaccions de tot tipus, així uns criticant un excés de generalització, altres defensant les peculiaritats de cadascuna de les dues cultures, però era difícil negar que Snow havia de detectat i definit un problema. En una segona edició en format de llibre de la conferència, de 1963, que portava per títol The Two Cultures: A Second Look, Snow es mostra més optimista i suggereix una nova cultura, una tercera cultura amb creixent comunicació entre intel·lectuals i científics.

 


8. Martin Luther King, “I have a dream” (7a dècada)

Diverses qüestions de tipus social són tractades en el capítol 30, titulat ben representativament, “Igualdad, libertad y justícia en la Gran Sociedad” i en el que hi sobresurt la gran influència de Martin Luther King en l’àmbit dels drets civils. Aquest visqué en un moment especialment agitat, el mateix de la guerra del Vietman. El seu més conegut discurs és el de 1963, en un context d’inici de canvis revolucionaris d’ordre social, polític i legislatiu. Així, per exemple, el novembre de 1953 Rosa Parks fou detinguda per assentar-se a la parts del davant, reservada als blancs, d’un autobús de Montgomery a Alabama, però, el 1971, la ciutat de Los Ángeles elegí el seu primer alcalde negre.

El 1954 el Tribunal Suprem dels EEUU declara inconstitucional la segregació racial a les escoles i es repudiava la doctrina de “separats però igual”. Però el 1963 encara hi havia més negres en escoles segregades que en l’any 1954. Al mateix temps, els arguments de Milton Friedman defensant els efectes beneficiosos del capitalisme havien perjudicat a la població negra. A conseqüència  de la seva participació, el 1963,  en les revoltes de Birmingham, Alabama, Martin Luther King fou detingut. La seva “Carta des d’una presó de Birmingham”, una resposta a les denuncies que religiosos blancs li havien fet, feu créixer el seu reconeixement. Molt eloqüentment i detallada explicada que la comunitat negra no havia tingut altra alternativa que la desobediència civil i la “tensió sense violència” en la defensa dels seus drets civils.

Al sortir de la presó, el predicador Martin Luther King fou elegit com a principal orador a la multitudinària marxa celebrada a Washington el 28 d’agost de 1963;  un quart de milió de persones hi van participar. El més recordat del moment fou el seu discurs.

Començà dient: ”Fa cinc vintenes d’anys, un gran Americà, la simbòlica ombra del qual ens empara avui, va firmar la Proclama de Emancipació. (…)  Però, cent anys després, el negre encara no és lliure; cent anys després, la vida del negre encara està tristament lacerada per les manilles de la segregació i les cadenes de la discriminació; cent anys després, el negre viu en una illa solitària enmig d’un immens oceà de prosperitat material.”

Quasi a mig discurs adverteix: “No hi haurà ni descans ni tranquil·litat als Estats Units fins que als negres no se’ls garanteixin els seus drets de ciutadania.”

I és ja ben entrat el discurs quan fa referència als seus somnis: “I have a dream today …” I entre altres somnis: “Somio que els meus quatre fills viuran un dia en un país on no seran jutjats pel color de la pell, sinó pel contingut del seu caràcter.” Un somni, una exigència que m’evoca les darreres paraules de Sòcrates just abans de veure la mortal cicuta en compliment de la seva condemna per part de la demòcrata Atenes: “Quan els meus fill seran gran, atenesos, castigueu-los turmentant-los com jo us he turmentat, si us sembla que estimen la riquesa o alguna altra cosa primer que la virtut; i si es pensen ésser alguna cosa i no són res, renyeu-los com jo us he renyat a vosaltres perquè no s’ocupen del que cal i es pensen ésser alguna cosa no valent res. Si feu això, m’haureu fet justícia, a mi i als meus fills.” (Plató, “Apologia de Sòcrates” 41e)

A l’any següent, primavera del 1964, poc després de l’assassinat de John f. Kennedy, el president Lyndon Johnson presentava un ambiciós programa de regeneració social pels EEUU: reconeixia l’existència i la persistència de la pobresa i la seva relació amb els eterns problemes del país, els drets civils.


9. Des del peu del mòdul lunar Eagle: un petit pas per a l’home però… (7a dècada)

Si el major assoliment intel·lectual de la primera meitat del segle XX fou la concepció i construcció de la bomba atòmica, els de la segona meitat foren més diversos, així l’aïllament i comprensió de l’ADN o també les computadores. Però certament, els viatges espacials i l’allunatge són conquestes amb les més grans repercussions del segle. D’aquests viatges, i també de la recerca sobre l’univers i el seu origen, tracta el capítol 30, titulat “Cielo y tierra”

“Aquest és un petit pas a l’home, però un gran salt per a la humanitat”. Aquestes són les cèlebres paraules que, segons es diu, pronuncià Neil Armstrong quan el 21 de juliol de 1969 posà el peu sobre la superfície lunar després de baixar per les escales del mòdul lunar Eagle de la nau espacial Apollo11. I to seguit, menys solemnement: “La superfície és suau i polsosa; puc… puc remoure-la sense dificultat amb la punta del peu …”

Amb el llançament de l’Apollo 11 es complia amb el compromís de l’anterior president Kennedy, d’inici dels anys seixanta, de portar una nau tripulada a la Lluna abans de la fi de la dècada. Compromís pres en un context d’inferioritat davant l’inesperada carrera espacial de la Unió  Soviètica.

 

El 4 d’octubre de 1957, la Unió Soviètica havia aconseguit, sorprenentment, posar en òrbita el primer satèl·lit artificial de la història, l’Sputnik. De només cinquanta-vuit centímetres d’amplada, no feia altra cosa que orbitar la Terra a trenta mil kilòmetres per hora; però l’esdeveniment tenia una humiliant càrrega simbòlica en temps de la guerra freda: el primer dia va passar quatre vegades per damunt dels EEUU. El llançament de l’Sputnik manifestava que els soviètics tenien coets amb força i precisió suficients per impactar en territori nord-americà. I un més després, l’Sputnik 2 portà la gossa Laika a l’espai, que morí cremada al fallar, entre altres, el sistema de control tèrmic. Després de més de vint intents de llançament fracassats, el 1961, Yuri Gagarin completà amb èxit el seu viatge orbital a la Terra. Sergei Pavlovich Korolev es considerat el pare tant del sistema de míssils intercontinentals com del programa espacial soviètics; tot i això, en temps de Stalin fou castigat i deportat al camp de concentració de Kolima.

El primer allunatge constituí més un punt culminant d’un programa, que havia sofert els seus importants fracassos, que no pas un inici. El vols tripulats a la Lluna van parar el 1972. Altres programes van seguir, però ja s’havia estimulat l’interès pel coneixement dels cels i la comprensió del nostre univers.


10. Arpanet, el primer e-mail, la WWW (9a dècada)

Comença el capítol 42, titulat “El profundo orden del caos”, explicant les urgències i vicissituds que van conduir a la creació d’una nova manera de comunicació mitjançant terminals informàtiques remotes amb l’objectiu d’emetre missatgeria i d’accedir a bases de dades. Inicialment responia a necessitats d’ordre militar, amb connexió amb algunes universitats, després amb altres usos i interessos s’estengué i generalitzar.

El llançament i posada en òrbita de l’Sputnik a l’octubre de 1957, amb el que suposava de domini tecnològic, despertà inquietud als EEUU. Una sèrie de projectes s’iniciaren per tal de protegir-se dels soviètics, un d’ells fou el de dissenyar un sistema de defensa que, en cas de ser atacada una determinada zona del territori, altres tinguessin la possibilitat d’organitzar-se. Així naixé el projecte ARPA, Advanced Research Projects Agency, amb l’encàrrec d’investigar la seguretat de les estructures de comandament i control després d’un suposat atac nuclear.

Un primer pas fou l’assoliment d’una tecnologia capaç de dividir un missatge en paquets i enviar-lo a destí per rutes diferents.  El 1968 s’instal·la la primera  xarxa amb tant sol quatre llocs o sites diferents, entre ells l’UCLA, La universitat de Califòrnia a Los Àngeles. Això fou possible gràcies a la concepció d’una  interfície de processament de missatges; els ordinadors eren suports físics diferents, però les IMP a ells connectades enviaven bits d’informació gràcies a un llenguatge comú. El 1970 quinze nodes, instal·lats en universitats i centres d’experts, connectaven la Costa Oest amb l’Est: havia nascut Arpanet
Si bé la Xarxa ARPA havia nascut exclusivament amb objectius de defensa, els quaranta nodes ja actius el 1971 permeteren activitats més informals com ara partides d’escacs o agències de notícies. El pas següent fou la creació del primer electronic mail, obra de l’enginyer Ray Tomlinson, quan dissenyà un programa de direccions informàtiques separant amb el signe @ el nom de l’usuari de la màquina que utilitzava.

Al 1975, Arpanet no era l’única xarxa informàtica, altres països i altres entitats científico-comercials havien creat la seva pròpia xarxa. La seva unió amb portes d’accés fou coneguda com Catenet (concatenated network) i també Internet. Entre elles s’havia universalitzat un llenguatge, el TCP o protocol per al control de transmissió. El 1986 es posà ordre en el correu electrònic creant set àmbits que classificaven les direccions electròniques: edu, per a les universitats; gov, per al govern; com, per companyies; mil, forces armades; org, organitzacions sense ànim de lucre; net, proveïdors de serveis de xarxa; int, entitats relatives de tractats internacionals.

El gran canvi es produí el 1990 quan es creà la World Wide Web, una xarxa mundial seguint les pautes dels membres de l’Organització Europea per a la Investigació Nuclear, el CERN, amb seu prop de Ginebra. Aquesta Organització usava el protocol HTTP, Hypertext Transfer Protocol, dissenyat per Tim Bernes-Lee, que permetia rastrejar o navegar amb molta facilitat. El següent pas fou la creació de Mosaic, navegador dissenyat el 1993 per membres de la Universitat d’Illinois. Internet havia esdevingut fàcil de manejar.