Pirandello, Luigi. “Un, ningú i cent mil”. Qui sap si sóc qui em penso que sóc? – Oriol Ponsatí-Murlà

Pirandello, Luigi. “Un, ningú i cent mil”. Qui sap si sóc qui em penso que sóc? – Oriol Ponsatí-Murlà 2019-03-20T18:44:21+00:00
22 febrer 2019
El dilluns 18 de febrer de 2019 tingué lloc, al Centre cultural La Mercé de Girona, la cinquena conferència  del cicle “Filosofia i literatura 2019”.  El títol: “Luigi Pirandello. Un, ningú i cent mil. Qui sap si sóc qui em penso que sóc?”; el ponent: Oriol Ponsatí-Murlà. Aquesta darrera  novel·la de Pirandello es centra en la pregunta: qui sóc jo?,  una pregunta ben rellevant en l’àmbit de la filosofia. Des de bon començament fou il·lustrativa la doble presentació del ponent: per una banda, la que féu el presentador amic i, per altra, la presentació no usual i sorprenent que el ponent féu de si mateix. Dues imatges ben diferents del mateix jo.

Ja en el primer paràgraf de la novel·la s’obre el tema quan el protagonista, Vitangelo Moscarda, de vint-i-vuit anys, es pregunta per la seva identitat després que la seva muller li descobreix una característica que ell mateix desconeixia: té el seu nas lleugerament tort cap a la dreta. Aquesta anècdota el porta a adonar-se del fet que els altres tenen una percepció d’ell diferent de la que ell té de si mateix. Els altres ens coneixen a la seva manera; aleshores sorgeix la pregunta: com em veuen els altres? És possible que els altres em coneguin millor que no pas jo mateix?

Es remarca que l’obra té un to humorista.  Es recorre a l’humor  per apropar-se a tots els temes, a temes seriosos. L’humor ha estat molt oblidat en la història del pensament occidental. Pirandello, interessat per aquest estil, ja publicà el 1908 una assaig titulat L’Umorismo, en el que explica, cosa gens freqüent entre els creadors, quins són els mecanismes per fer allò que fa, allò que escriu. Es distingeix entre comicitat, humor i ironia. Es recorda també que Henry Bergson estava interessat pel tema i publicà el 1899 l’assaig Le Rire. També es cita que la 2a part de la Poètica d’Aristòtil, avui perduda, tractava de la comèdia i el riure. Obra aristotèlica que Umberto Eco fa seva en la novel·la El nom de la rosa.

El protagonista de la novel·la segueix un itinerari d’autoconeixement i de reconeixement dels  seus límits. La muller de Vitangelo té una imatge d’ell ben diferent de la imatge que ell té de si mateix, com si un estrany o un altre fos inseparable d’ell mateix. Ell no és com es pensava que era. Ell, a qui la seva muller anomena Gengé, descobreix que és una persona quan està sol i una altra en presència d’ella. El ponent fa referència al mirall i a la fotografia. La imatge de mi que em retorna el mirall no coincideix amb la meva identitat: el mirall és un no-lloc, jo sóc aquí no en el mirall. D’una manera similar s’esdevé amb la fotografia, hi ha una distància entre la imatge suposada normal davant la càmera i la imatge captada.

Quan un comença a voler descobrir la imatge d’un mateix, veu que no n’és capaç, capta un buit. Jo no sé qui sóc ni tinc cap manera de saber-ho. Hi ha tants Vitangelo Moscarda com persones hi ha; tots els seus amics, com la seva muller,  han creat una imatge d’ell que li és aliena. Quants Vitangelo hi ha? Un, cent mil? I si vull trencar o modificar la imatge que tenen de mi, em prenen per boig i ets mal interpretat. Però embogeix també viure com un mendicant, indefinit, refugiat en un sense-nom, trencant les cadenes que ens lliguen als altres, a la societat, esdevenint un ningú. No es pot sortir del conjunt d’imatges. No hi ha essència del jo; un jo fort no existeix; sempre sóc un jo per algú que em dóna identitat, que m’encadena una identitat.

Leave A Comment