Marc Aureli. “Meditacions”. Pensar el poder i la melancolia – Ramon Alcoberro

Marc Aureli. “Meditacions”. Pensar el poder i la melancolia – Ramon Alcoberro 2019-03-01T17:46:24+00:00
1 març 2019

La sisena sessió del cicle “Filosofia i literatura 2019” , en data 25 de febrer de 2019 al Centre cultural la Mercè de Girona, es centrà en el llibre Meditacions de l’emperador i estoic del segle II després de Crist, Marc Aureli. El ponent fou el professor Ramon Alcoberro. Aquesta figura de filòsof-rei, tal com postulava Plató, intentà l’ideal d’unir saber i poder. Es recorda que Plató denuncià que els que manen no saben i els que saben no manen. Marc Aureli visqué en un dels moment de més esplendor de l’Imperi romà, i segons Maquiavel, formà part dels cinc bons emperadors. Marc Aureli esdevingué  emperador no perquè el seu pare biològic ja ho fos, sinó perquè fou adoptat, com passava sovint, per l’anterior emperador, donades les excel·lències del jove Marc Aureli; aquesta costum i tradició d’adopció, i no de continuïtat del propi fill, fou un dels factors que facilità la llarga durada de l’imperi.

Marc Aureli passà gran part del seu temps de govern en guerres defensant les fronteres de l’Imperi i, entre guerres i per a ell mateix, anota reflexions i pensaments que formaran les seves Meditacions. En les fronteres germàniques valora el comportament dels bàrbars; d’ells també es pot aprendre: conserven valors naturals en front de valors més sofisticats.

Si bé Marc Aureli defensa com a valors del bon romà la contenció, el control de la brutalitat i l’equanimitat, visqué constantment la contradicció entre el que pot fer com a polític i allò que hauria de fer com a home, contradicció entre el possible i el desitjable. Ha de fer la guerra i voldria fer una Roma equànime i pietosa. Com diu Maquiavel, l’emperador dominà o es menjà l’home. Perseguí els cristians perquè els veia coma una amenaça per l’Imperi, però escriu: “És quelcom propi de l’home el fet d’estimar fins i tot aquells que cometen una falta.” (Llibre VII,22).

L’home estoic, més que predicar una teoria, dóna testimoni d’una manera de viure. Se’ls escolta pel que fan. L’estoic: 1) sap que no està sol, no sent cap oposició entre individu i societat; 2) considera que l’únic  mal és el mal moral, la puresa moral és el que dóna altura, no tant els resultats, cal seguir el propi guia interior, el hegemonikón (concepció propera a l’imperatiu categòric de Kant); 3) creu en el valor absolut i sagrat de la persona.  “De bon matí, quan et despertis de mala gana, proposa’t aquest pensament: ‘Em desperto per tal de dur a terme una tasca pròpia d’un home’” (Llibre V, 1).

La filosofia de Marc Aureli no és, com sovint ha estat, un intent de resoldre problemes filosòfics, és més aviat una forma de vida sotmesa a la raó, és un art de viure controlant el dolor i els impulsos, és un optar per un estil de vida autèntic, amb llibertat interior. La filosofia dóna poca base a la política, sí a la consciència; el poder afecta a la vida pública, la filosofia, a la particular.

Sense melancolia, sense pensar en el món possible, no es pot ser feliç. La melancolia és la distància insalvable entre allò que hauria de fer i allò que puc fer; és a dir, entre l’ideal i el possible. Aquestes són algunes de les diferents coses que cal posar-se al cap per ser feliç: a) orientar-se cap a les bones accions, malgrat a vegades irrealitzables; la voluntat de fer el bé no necessàriament acaba bé (melancolia); b) orientar-se per les bones raons, no imaginacions; no aspirar a allò que no pot ser; c) la felicitat està vinculada a les petites coses, no als conceptes abstractes; d) ser dòcil a la veu de la consciència, no al poder;  e) és bo allò que ens fa temperats, valents, justes i lliure; cap mena de desmesura i amb consciència dels propis límits.

– – –

Donant una ullada a la meva versió de l’obra de Marc Aureli, de 1983 i publicada a la col·lecció Textos Filosòfics de l’Editorial Laia sota el títol Reflexions, trobo senyalats diversos fragments. L’aporto alguns.

“Harmonitza amb mi tot allò que harmonitza bé amb tu, univers! Res no és prematur ni tardívol per a mi si es cosa oportuna per a tu. És un fruit per a mi tot allò que porten les teves estacions, naturalesa! De tu provenen totes les coses, en tu romanen totes les coses, cap a tu van totes les coses…” (Llibre IV, 23)

“Cal ser igual que el penya-segat contra el qual s’estavellen constantment les ones de la mar. El penya-segat es manté ferm i al seu voltant s’apaigava l’agitament de les aigües.” (Llibre IV, 49)

“Tan si existeixen àtoms com si existeix naturalesa, s’ha d’admetre de bell antuvi que sóc una part del conjunt universal governat per la naturalesa. Després s’ha d’admetre que en certa manera tinc una connexió íntima amb les altres parts homogènies. Tot recordant aquestes coses, en efecte, en la mesura que sóc certament una part, no m’enutjaré per res d’allò que em sigui assignat pel conjunt universal, car allò que és útil al conjunt universal no pot ser perjudicial a la part. … En la mesura, doncs, que recordi que sóc una part d’un conjunt universal d’aquesta mena, acceptaré de bon grat tot allò que s’esdevingui.” (Llibre X, 6)

“Constantment i en la mesura que sigui possible, pel que fa a tota representació, cal aplicar les normes de la física, del tractat de les passions i de la dialèctica.” (Llibre VIII, 13) 

Recordem, fora ja del dit a la conferència, que els estoics solen dividir la filosofia en tres parts: física, ètica i lògica. En la física conceben l’univers com un ésser viu regit i determinat per un logos, una intel·ligència o racionalitat. L’ètica condueix a l’acceptació de tot el que s’esdevé, ja que està regit pel logos; només en l’acceptació d’aquest ordre universal i natural trobarà l’home la felicitat; la perfecció humana rau en l’apatheia o absència de passions i desitjos, és l’ideal de l’home impertorbable  malgrat els infortunis. La lògica estoica és una lògica proposicional que s’ocupa del llenguatge i del que es pot dir sense contradicció.

Leave A Comment