Monteverdi, L’Orfeo – Favola in musica

/Monteverdi, L’Orfeo – Favola in musica
Monteverdi, L’Orfeo – Favola in musica 2020-01-29T09:20:05+00:00

El dia 11 de gener de 2020 tingué lloc la segona sessió del cicle Aula Oberta d’Audició Musical, 2019-2020,  a càrrec de Rafael Esteve Alemany, a la Biblioteca Carles Rahola de Girona. Adjunto anotacions de la sessió i  apunts personals sobre el mite d’Orfeu.

Claudio MONTEVERDI (1567-1607)
L’Orfeo – Favola in musica


Obra estrenada el 1607 a Màntua. Es pot dir que amb aquesta òpera s’inicia el barroc musical, si bé ja a partir del 1600 tant a Florència com  a Màntua hi hagué alguna creació.

El Monteverdi jove participa del Renaixement. En les Acadèmies, nom d’evocació platònica, es cercava recuperar el model musical de grecs i llatins. Vincenzo Galilei, pare de Galileo, seguint el ritme de la poesia, treballa el Madrigal monòdic fent ús del baix continu. Monteverdi passarà posteriorment al Madrigal polifònic, mantenint-se el baix continu en tot el Barroc.

L’Orfeo, el mite musical de Monteverdi, tingué inicialment dues versions. La de la preestrena (febrer de 1607), amb final tràgic, ajustat al relat mític. La de l’estrena (març de 1607), celebrant a Màntua un casament principesc; per aquest alegre motiu s’altera el mite introduint uns final feliç. A l’estil del teatre grec, s’utilitzà el recurs de “Deus ex machina”, és a dir, un mecanisme que permet baixar del cel en un carro de foc a Apol·lo, suposat pare del semidéu Orfeu, i emportar-se’l junt amb la seva lira cap a l’Olimp.

El mite d’Orfeu i Eurídice

Orfeu conegué Eurídice, una nimfa de Tràcia, i es van ben enamorar. El dia de noces, Aristeu, enemic d’Orfeu, intentava segrestar Euridice; aquesta fuig però trepitjà un escorpí o una serp que la mossega. El verí de l’animal li provocarà la mort.
L’afligit Orfeu baixà als inferns amb la seva lira per pregar a Hades, déu dels morts, que li retorni la seva estimada. El barquer Caront, el que passava les ànimes d’una riba a l’altra de la llacuna Estigia, es negava traspassar un viu. Però Orfeu, tocant la seva lira, aconseguí l’objectiu obrint-se-li les portes de l’infern..
Amb les seves melodies emocionà i seduí les divinitats infernals, Hades i Persèfone; la seva súplica fou atesa, però amb una condició. Eurídice seguiria a Orfeu vers el món dels vius, però en el llarg camí ell no es podia girar per mirar-la.
Van fent camí i Orfeu complia la condició, però, malauradament, abans d’arribar a les darreres portes de l’infern, Orfeu no resistí la temptació de mirar enrere; certament veié la seva estimada, però immediatament s’esvaí. Ella retornà a l’infern i ell al món dels vius on vagà trist i desconsolat, allunyat dels humans. Les Bacants intentaven seduir-lo, però ells les rebutjava. Aquestes, ultratjades, van esquinçar el seu cos; el seu cap surant per les aigües arribà a l’illa de Lesbos.

Dues consideracions sobre la simbologia del mite

1a  Baixar als inferns, baixar a l’Hades, es pot interpretar com un ritus d’iniciació, de transformació personal que porta un nou despertar. En aquesta línia es troba l’orfisme, tan viu en part d el món grec

2a En el seu camí de sortida de l’Hades i malgrat la promesa dels seus déus, Orfeu dubte, no pot suportar el dubte. Comprova la presència d’Euridice, però a l’instant la perd per sempre. El no saber conviure amb el dubte porta conseqüències desesperants.

L’Orfeo de Claudio Monteverdi s’inicia amb  una Obertura i un Pròleg; Segueixen cinc actes. En l’òpera predomina l’estil recitatiu; hi són rellevants el Cant d’Orfeu, el cor i les danses.

Versió escoltada:
L’ ORFEO: Favola in Musica (1607) – Claudio Monteverdi (1567 – 1643). (Representació de Jordi Savall i La Capella Reial de Catalunya en el Gran Teatro del Liceo de Barcelona, 2002)
https://www.youtube.com/watch?v=0mD16EVxNOM