Odissea (Homer) i Viatge a Ítaca (Kavafis, Llach)

Ja així s’inicia el poema: (Cant I, 1-4)

Conta’m Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim
errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;
de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;
molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí en el seu ànim,
…

I explicant als feacis el que s’esdevingué després de deixar els cícons: (Cant IX, 62-64 )

“Des d’allí naveguem endavant, amb l’ànima trista,
ben escapats de la mort, però sense els companys que estimàvem;
…”

I narrant l’arribada a la terra dels Cíclops: (Cant IX, 105)

“I des d’allí navegàrem avant, amb l’ànima trista,
i férem cap a la terra dels Cíclops, gent orgullosa,
sense llei, que vegeu, refiat dels déus que no moren,
ni plantem amb les mans cap planta que sigui, ni llauren,
…”

I quan, encara sense saber-ho, els feacis l’han desembarcat ja a Ítaca, diu: (XIII, 200-202)

-Ai de mi! ¿A la terra de quins moridors torno a ésser?
¿Són, qui sap, una gent arrogant i salvatge i no justa,
o acollidora, i el seu esperit dels déus és tement?

Ja a Ítaca, quan la seva dida Euriclea el reconeix i ell li prega que no informi a ningú: (XIX, 482-487)

-Dida ¿per què vols perdre’m? I tu m’has criat, tu mateixa
amb els teus pits! Quan em tens que, després de vint anys de fatigues
i de dolors, he tornat a la meva terra paterna!
Ja que ho has descobert i que un déu inspirava el te ànim,
calla, que ningú més d’aquest casal se n’ennovi!

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Has de pregar que el camí sigui llarg,
que siguin moltes les matinades
que entraràs en un port
que els teus ulls ignoraven,
i vagis a ciutats per aprendre dels que saben.

Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí,
però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molt anys,
que siguis vell quan fondegis la illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí
sense esperar que el doni més riqueses.

Ítaca t’ha donat el bell viatge,
sense ella no hauries sortit.
I si la trobes pobre, no és que Ítaca
t’hagi enganyat.
Savi, com bé t’has fet,
sabràs el què volen dir les Ítaques.

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.