20 agost 2018
Torno a llegir l’Odissea d’Homer, en traducció poètica de Carles Riba i en molts moments m’evoca amb peròs el poema de Konstantin Kavafis, musicat i cantat per Lluís Llach, Viatge a Ítaca. Què vol dir “amb peròs”? Doncs que en aquesta relectura el text d’Homer em produeix estats anímics ben diferenciats, fins i tots oposats, al bell i entusiasta poema de Kavafis Ítaca.
Ulisses, Odisseu, retorna a la seva Ítaca passats vint anys, deu de guerra contra els troians i deu retingut o perdut. Entre altres: set anys amb la ninfa Calipso o castigat per Posidó ja que ha encegat el seu fill, el cíclop Polifem. Ulisses anhela el retorn, però les moltes adversitats l’entristeixen; de cap manera “prega perquè el camí sigui llarg”, just al contrari. En la narració d’Homer, a diferència del poema de Kavafis, apareix sovint el cansament i, de diferents maneres, el sentiment de tristesa . Ja en el Cant IX,105, just abans de l’episodi del Cíclop, llegim I des d’allí navegàrem avant, amb l’ànima trista o en el següent Cant, el X, 142-3, Desembarquem allí i ens passem dues nits i dos dies ajaguts, devorant-nos el cor de fatiga i de tristeses. Finalment, son els feacis qui, després d’una estada amb ells i coneixedors de totes les adversitats de l’heroi, preparen una nau i el porten a la seva Ítaca, això si, amb diferents riqueses materials. | ![]() |
Observem que la versió de Llach redueix el text original de Kavafis, no citant els perills que es poden presentar si no es mantenen alts el pensament i l’emoció.
Amb naus i companys inicià Ulisses el viatge de retorn des d’Ilion, Troia. Arriba a Ítaca, deu anys després, sol, havent perdut tots els companys. Sembla que en els versos de Kavafis es manifesta una al·legoria de la vida: l’arribada a port seria com el final de la vida, carregat de vivències i coneixements. En el text d’Homer, l’arribada a port és més aviat el moment de restablir l’ordre perdut, és el moment de la venjança d’Ulisses, és el moment de la “justícia”.
Fragment de l’Odissea (versió de Carles Riba)
Ja així s’inicia el poema: (Cant I, 1-4) Conta’m Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim I explicant als feacis el que s’esdevingué després de deixar els cícons: (Cant IX, 62-64 ) “Des d’allí naveguem endavant, amb l’ànima trista, I narrant l’arribada a la terra dels Cíclops: (Cant IX, 105) “I des d’allí navegàrem avant, amb l’ànima trista, I quan, encara sense saber-ho, els feacis l’han desembarcat ja a Ítaca, diu: (XIII, 200-202) -Ai de mi! ¿A la terra de quins moridors torno a ésser? Ja a Ítaca, quan la seva dida Euriclea el reconeix i ell li prega que no informi a ningú: (XIX, 482-487) -Dida ¿per què vols perdre’m? I tu m’has criat, tu mateixa |
Viatge a Ítaca, versió de Lluís Llach, reduïnt el text de Kavafis
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, Tingues sempre al cor la idea d’Ítaca. Ítaca t’ha donat el bell viatge, |
Ítaca de Konstantinos Kavafis (traducció de Carles Riba)
Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca, Has de pregar que el camí sigui llarg. Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca. Ítaca t’ha donat el bell viatge. I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat. |
Deje su comentario