Sebald W. G., “Austerlitz”. Les ribes del temps – Fina Birulés

/Sebald W. G., “Austerlitz”. Les ribes del temps – Fina Birulés
Sebald W. G., “Austerlitz”. Les ribes del temps – Fina Birulés 2019-03-28T17:29:36+00:00
16 març 2019

La vuitena i darrera sessió del cicle de conferències “Filosofia i literatura 2019”  tingué lloc el dia 11 de març, al centre cultural La Mercè de Girona, amb el títol “W. G. Sebald, Austelitz. Les ribes del temps”; la professora Fina Birulés en fou ponent.  Des de bon començament indicà que el tema va de l’estatut de la memòria, del canvi en la transmissió del passat, afeblint-se la tradició. Constatem, fa poc no era així, una pèrdua de la tradició, una manca de la seva transmissibilitat. Avui, més que records, disposem d’un gran estoc de materials a l’hora de conformar la identitat. Per mantenir la identitat, cal memòria i oblit.

Els esdeveniments del passat poden suportar pluralitat d’interpretacions, interpretacions crítiques, denunciadores, interpretacions en l’àmbit d’opcions no realitzades o recordant el que el record margina. Walter Benjamin, així com Hannah Arendt, influïren notablement en  W.G. Sebald. S’evoca la imatge negativa del progrés de Benjamin, l’àngel del progrés mirant enrere només veu catàstrofes.

Winfried Georg Sebald fou un escriptor alemany (1944-2001) que creixé després de la Segona Guerra Mundial. Estudià Literatura a la Universitat de Freiburg, on absolutament cap professor féu referència al passat nazi. Una conspiració del silenci per part dels seus professors. Als 21 anys s’exilià a Manchester. Avergonyit del que passà a Alemanya, considera que amb la literatura es pot restituir el passat; amb Austerlitz, que més que una novel·la és un “llibre de prosa indefinida” o un monòleg sobre el curs d’una vida, vol donar testimoni de les ruïnes del passat. Amb imatges evocadores sense crèdits i citant capes de temps en diversos espais, el recordat i el real perden les seves fronteres. El narrador explica el que li explica Austerlitz, el vertader protagonista. Un protagonista que fins el quinze anys no sap qui és i vol resoldre el misteri de la seva infància. Només té present esdeveniments dels segle XIX, especialment del món de l’arquitectura. L’autor va presentant una successió de relats emmarcats en diferents escenaris.

El protagonista, nascut a Praga l’any 1939, als quatre la seva mare, a fi de protegir-lo dels nazis, l’embarcà en trens d’infants cap al Regne Unit. És acollit a Gal·les per una parella sense fills i d’ells rep el nom de Dafydd Elias. Anys més tard, se li diu que no ha de signar els seus exàmens amb aquest nom sinó amb el Jacques Austerlitz, el seu vertader nom. No conserva cap record del món anterior a Gal·les. Posteriorment, passats quaranta anys, s’imposarà la memòria i comença a recórrer el riu del temps, les ribes del riu del temps, descobrint la continuïtat entre passat i present. Ja gran, retorna a Praga, allà li és possible  evocar i reconstruir els seus orígens jueus. A conseqüència de la Guerra i de la presència dels nazis, el pare ha de fugir a París i la mare és internada al camp de concentració de Terezín, Theresientadt. Ara ja no es centra en l’arquitectura, com havia fet al llarg de la seva visa anterior, sinó en la investigació d’aquest camp i de la persecució jueva.

La literatura és un mitjà molt poderós per la reflexió. Amb la ficció, amb la imaginació, treballant l’experiència, s’il·lumina  la realitat. Aleshores la història és molt més que un relat que enllaça causes i efectes. La imaginació permet apropar-se a allò distant i, al mateix temps, distanciar-se de l’experiència immediata.

 

Adjunto alguns fragments que tinc senyalats del llibre de W.G. SEBALD,  Austerlitz. Editorial Anagrama, Barcelona, 2002

“El tiempo, eso dijo Austerlitz en el observatorio de Greenwich, era con gran diferencia la más artificial de nuestras invenciones y, al estar vinculada a planetas que giraban sobre su eje, … si Newton creía realmente que el tiempo era un río como el Támesis, ¿dónde estaba el nacimiento y en qué mar desembocaba finalmente? Todo río, como sabemos, está necesariamente limitado a ambos lados. Visto así, ¿cuáles serían las orillas del tiempo? …” (Pàgina 103)

“Me di cuenta entonces de qué poca práctica tenía en recordar y cuánto, por el contrario, debía de haberme esforzado siempre por no recordar en lo posible nada y evitar todo lo que, de un modo o de otro, se refería a mi desconocido origen. Así, por inconcebible que hoy me parezca, no sabía nada de la conquista de Europa por los alemanes, del Estado de esclavos que establecieron, ni de la persecución a la que yo había escapado, o si algo sabía, no era más de lo que sabe la chica de una tienda, por ejemplo, de la peste o del cólera. Para mí, el mundo acababa al terminar el siglo XIX. Más allá no me atrevía air, aunque, en realidad, toda la historia de la arquitectura y la civilización de la edad burguesa que yo investigaba se orientaba hacia la catástrofe que ya se perfilaba entonces.” (Pàgina 142)

“Creo, me dijo Vera, dijo Austerlitz, que hasta los últimos de los alemanes que dudaban fueron dominados en aquellos años de victorias arrolladoras por una especie de euforia de las alturas, mientras que nosotros, los oprimidos,, vivíamos en cierto modo bajo el nivel del mar y teníamos que ver cómo la economía de todo el país era invadida por las SS y una empresa tras otra era traspasada a fideicomisarios alemanes.” (Pàgina 179)

“No me parece, dijo Austerlitz, que comprendamos las leyes que rigen el retorno del pasado, pero cada vez me parece más como si no hubiera tiempo, sino diversos espacios, imbricados entre, sí entre los que los vivos y los muertos, según el talante en que se encuentran, van de un lado a otro, y cuanto más lo pienso tanto más me parece que nosotros, los que todavía nos encontramos con vida, a los ojos de los muertos somos irreales y sólo a veces, en determinadas condiciones de luz y requisitos atmosféricos, resultamos visibles.” (Pàgina 186-187)

Leave A Comment