SETH Vikram: “Un bon partit”. Un emotiu fresc de la Índia

/SETH Vikram: “Un bon partit”. Un emotiu fresc de la Índia
SETH Vikram: “Un bon partit”. Un emotiu fresc de la Índia 2020-07-30T09:51:38+00:00
29 juliol 2020
Com el títol del llibre de Vikram SETH ja pot indicar, és una constant en totes les famílies la preocupació o neguit pel casament dels seus fills. El procés de cercar, trobar i negociar un adequat partit el viuen amb més intensitat els pares hindús que els musulmans que apareixen en l’obra; ara bé, al mateix temps es mostra un creixent debilitament d’aquesta tradició per part dels fills. Els fets narrats corresponen a pocs anys després de la Independència de la Índia. El gran interès de les mil set-centes pàgines del llibre en versió catalana (“Un bon partit” Edicions 62, Barcelona 2011; original en anglès amb el títol “A Suitable Boy”) és la presentació tant sociològica, cultural com psicològica de la vida quotidiana de la Índia. La narració porta a descriure els trets culturals de les comunitats hindús i, en menor mesura, musulmanes, amb un rerefons de la passada influència anglesa. Més que la intriga novel·lística pesa, des del meu punt d’interès, els diversos quadres o frescos de les societats del moment, localitzades a l’est del país, a tocar dels i principalment a les ciutats de Brahmpur i Calcuta.

Quatre famílies benestants delimiten el relat. Així la família Mehra, amb el desmesurat afany de la mare viuda, senyora Rupa Mehra, per casar convenientment la seva inquieta filla petita Lata. La família Kapoor amb el pare Mahesh Kapoor, ministre de Finances de l’estat de Purva Pradesh amb capital Brahmpur; ell mateix, com altres governants, havia sofert presó en temps del domini britànic. La família musulmana dels Khans, amb el terratinent Nabab Sahib de Baitar i els seus fills, grans amics dels Kapoor. Per últim, la família Chatterji, de llarga tradició en l’àmbit de la judicatura i amb cinc fills d’estils ben diferents. D’entrada aquestes famílies centrals, però les seves relacions i vincles porten a altres contextos ben oposats, gens benestants i que mostren la diversitat d’aquest continent amb els conflictes que perduren després del 1947, any de la Independència i de la Partició dels país en dos estats.

Adjunto només algunes escenes i alguns fragments de la llarga narració.

Així comença l’obra:

-Tu també et casaràs amb qui jo digui –va dir la senyora Rupa Mehra amb fermesa a la seva filla petita.
La Lata va evitar l’imperatiu matern recorrent amb la mirada el jardí de Prem Nivas, il·luminat amb llànties. Els convidats al casament es congregaven a la gespa.
-Hmm –va dir. Això va molestar més la seva mare.
-Sé què volen dir aquests hmm teus, senyoreta, i ja et dic jo que no penso tolerar cap hmm en aquest tema. Jo sé el que et convé. Tot ho faig per tu. Et penses que és fàcil, per a mi, buscar bons partits per a quatre fills, sense la Seva (marit difunt) ajuda?” (Pàgina 19; 1.1)

Després del casament de la seva filla Savita amb Pran Kapoor, urgia a la senyora Rupa Mehra arrengar el casament de la Lata, molt més ara que la petita havia conegut un tal Kabir, musulmà, fill d’un professor de matemàtiques de la Universitat de la ciutat. La mare l’allunya de Brahmpur i activa contactes familiars d’altres llocs; tots els parents estan implicats en la tasca de concertar un casament  convenient. La noia està enamorada d’un jove que no és un bon partit i els esdeveniments dificulten l’oblit d’aquesta inadequada persona. Una cosina de la senyora Mera suggereix un partit i en gestiona una entrevista; es tracta del prometedor jove Haresh Khanna, amb un càrrec important en una companyia de fabricació de sabates. Seguint el fil d’aquest jove i de la seva feina, tot el món de la fabricació de sabates hi és narrat, des de la impura o contaminant  tasca de transformar a l’adoberia la pell de l’animal en cuir de qualitat, reservada a una de les castes més baixes, fins al disseny, procés de fabricació, competència en aquest negoci. Des de bon començament de la voluminosa obra ja es compleixen les dues cites de Voltaire que l’encapçalen: “El superflu, allò tan necessari…” i “El secret de ser pesat és dir-ho tot.” Es diu tot però no es fa pesat.

Es presenten els hàbits i estil de vida dels fills de les quatre famílies benestants, uns emprenedors i altres malgastadors. Uns aspirant a ser com els anglesos, altres a retornar a les seves corresponents arrels hindús o musulmanes, altres cercant els seus propis camins trencant amb les velles tradicions. Per la seva vida dissipada, un mal son pel seu pare, Maan Kapoor és expulsat temporalment de la casa paterna i es refugia a Debaria, el poblet del seu professor d’urdú; aquest exili permet a l’autor de llibre presentar-nos un altre món ben allunyat del benestant i descriure la vida i situació social de la gent més necessitada de les castes inferiors.

El terreny on vivien les castes inferiors estava situat als afores, al nord del poble. En Kachheru tenia sort: la seva cabana, encara que petita, no era a la zona més baixa; de fet, estava dalt d’un petit escarpament de terra. Però a sota seu podia veure, difuminades per la pluja, les siluetes de les cabanes que l’endemà al matí estarien inundades d’aigua i brutícia.
Una de les feines d’en Kachheru era que, sempre que plogués durant els mesos secs d’estiu, havia d’anar un o dos dies a llaurar els camps de l’amo mentre encara hi havia aigua al sòl. Havia de treballat un camp darrera l’altre i llaurar durant tot el dia per aprofitar tant com es pogués aquella humitat temporal. Era una tasca esgotadora, i no la hi pagaven. (Pàgines 674 i 676; 8.10)

La família Khan ha sofert els efectes nocius de la Partició, una part de la mateixa, pel fet de ser musulmans, s’ha desplaçat al Pakistàn. Els dos fills són professionals, una advocat i l’altre doctor. La situació de la família dóna peu a parlar de la institució britànica del zamindari, amb la qual extensos territoris de domini públic eren posats sota control d’un terratinent que les administrava al seu aire. Mahesh Kapoor, ministre de Finances de l’estat de Pura Prades inicia el procés de supressió d’aquesta institució, programant una reforma agrària. Lligat a aquesta qüestió no hi manquen les vicissituds polítiques del moment amb crítica de la corrupció present en el Partit del Congrés, el mateix que ha portat cap a la Independència.

Es diu molt de les festes i celebracions religioses de les diferents i oposades comunitats: hindús, xiïtes i sunnites. Les trobades hindús a les ribes des Ganges, de milers i milers de pelegrins durant uns quants dies, per exemple celebrant el Pul Mala, amb predicadors i hores de processons. Els incidents i les estampides sovint provoquen centenars de morts. Una altra festa molt tradicional  i multitudinària era la Ramlila, amb una representació popular de tots els esdeveniments de la vida de Rama. Altres festes, com la del Rakhi, eren més íntimes; es celebrava la relació entre germans i germanes: les noies lligaven un braçalet (rakhi) al canell dels seus germans i aquests es comprometien a protegir-les durant l’any.

A Brahmpur, les incerteses del gran món es compensaven amb les petites certeses del calendari. Dos dies després de les hissades de banderes i els discursos del Dia de la Independència –el més inquietant dels cinc que havia celebrat l’Índia- va arribar la lluna plena del mes de shravan i la més tendra de les festivitats familiars, en que germans i germanes afirmen els llaços entre uns i altres. (Pàgina 1230; 14.10)

Els musulmans,celebraven també les seves festes en els seus barris. Així el Muharram, el primer mes del calendari musulmà, durant els deu primers dies del mes els xiïtes feien les seves processons amb flagel·lacions incloses, commemorant el martiri del imam Hussein. O la principal celebració, el Bakr-Id o festa del sacrifici, commemorant el sacrifici d’Abraham. Quant coincidien celebracions hindús i musulmanes, la violència és mesurava amb el nombre de morts.

Un fragment seleccionat:

L’any anterior un dels jatavs (membre de casta hindú baixa) del seu mateix poble, que havia passat un parell d’anys a Brahmpur, hi havia tornat per l’època de la collita. Després de la relativa llibertat de la ciutat, havia comès l’error d’imaginar-se que havia quedat exempt de l’aversió generalitzada dels vilatans de les castes superiors. També era possible que, amb divuit anys, el perdés la imprudència de la joventut; en qualsevol cas, voltava pel poble cantant cançons de pel·lícules amb una bicicleta que havia comprat amb els diners que havia guanyat. Un dia que tenia set, havia tingut l’atreviment de demanar aigua per beure a una dona d’una casta superior que cuinava a l’exterior de casa seva. Aquella nit una colla d’homes l’havia atacat, l’havien lligat a la bicicleta i l’havien obligat a menjar excrements humans. Després li havien fet miques el cervell i la bicicleta. Tothom sabia quins homes n’havien estat els responsables, però ningú es va atrevir a testificar, i els detalls havien estat tan horribles que ni els diaris els havien volgut imprimir.

Als pobles, els intocables estaven pràcticament indefensos; gairebé cap d’ells no posseïa allò que garantia una dignitat i un estatus reals: terres. Uns quants, pocs, en cultivaven com arrendataris, i d’aquests arrendataris només uns quants podrien aprofitar les garanties que sobre el paper donava la futura reforma agrària. A les ciutats també eren l’escòria de la societat. Fins i tot Gandhi, malgrat les seves inquietuds reformadores, malgrat odiar el concepte que qualsevol ésser humà era intrínsecament tan contaminant i digne d’aversió que era intocables, havia cregut que la gent havia de romandre en els oficis hereditaris que dictava la tradició: un sabater havia de continuar fent de sabater, i un escombriaire, d’escombriaire. «El que ha nascut drapaire s’ha de guanyar la vida fent de drapaire, i després fer el que vulgui. Perquè un drapaire es mereix el seu salari  tant com un advocat o com el nostre president. Això, segons el meu parer, és l’hinduisme.  (Pàgina 1303; 15.5)

Encara una pauta de vida:

Es preguntava què podia fer una persona per néixer feliç, per assolir la felicitat, o perquè li caigués al damunt. La nena, va pensar, havia aconseguit néixer feliç; era molt tranquil·la i tenia les mateixes oportunitats que qualsevol de ser feliç en aquest món, malgrat els problemes de salut del seu pare. En Pran i la Savita, tot i procedir d’entorns diferents, eren una parella feliç. Reconeixien els límits i les possibilitats: els seus anhels no anaven més enllà del que podien abastar. (Pàgines 1103-1104; 13.12)

Un dels pensaments de la novel·la:

Tard o d’hora, allò que no és flexible es trenca. (Pàgina 1483; 17,9)

Uns versos estimats d’una de les protagonistes:

La tasca d’avui, avui l’has de fer.
Fes-la de seguida; no ho allarguis més.
Si els ocells t’han pres el gra que restava als camps,
De què serveix retorçar-se desesperadament les mans? ( Pàgina 1537, 17.28)