20 juny 2013
Acabo de llegir, ben engrescat i emocionat, la novel·la de Hans FALLADA (pseudònim de Rudolf Ditzen) traduïda al català amb el títol Sol a Berlin (Barcelona, Edicions de 1984, 2011). El títol original és Jeder stirbt für sich allein; més ajustadament traduït: Tothom mort sol. Entra moltes altres consideracions, la novel·la tramet el missatge que fins i tot el més petit acte de resistència és important. Es descriu la resistència de gent humil davant del règim nazi.
Adjunto un diàleg, en una cel·la de la presó, entre el protagonista Otto Quangel i un doctor ( = director d’orquestra), també pres. Els dos s’han resistit al mal.
—Ningú no pot viure plenament totes les seves facetes, Quangel. La vida és molt rica, i és molt fàcil dispersar-se. Vostè ha fet la seva feina i s’ha sentit sempre un home íntegre. Quan era lliure no li faltava res, Quangel. I va escriure les seves postals…
—Però no han servit de res, doctor! Vaig sentir que m’enfonsava quan el comissari Escherich em va demostrar que, de les 285 postals que vaig escriure, 267 havien anat a parar a les seves mans! Només 18 no van arribar-hi i, de totes maneres, tampoc no van servir de res!
—Qui ho sap? Però ha resistit al mal, perquè no s’ha tornat malvat. Vostè i jo, i molts altres dins d’aquest edifici, i moltíssims més en altres presons, i desenes de milers als camps de concentració continuen resistint avui i encara resistiran demà…
—Sí, i ens prendran la vida, i llavors de què haurà servit, la nostra resistència?
—De molt, perquè ens haurem pogut sentir persones decents fins a la mort. I encara servirà més al poble, que se salvarà gràcies a uns quants justos, com diu la Bíblia. Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l’any 1933. De manera que hem hagut d’actuar sols, ens han empresonat sols i haurem de morir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món, i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final guanyarem.
—I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?
—I ara, Quangel! Es que s’estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè i jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí.
(FALLADA, Hans. Sol a Berlín. BCN, Edicions de 1982, 2011. pàg. 543-544)
Deje su comentario