Tot acte de resistència és important

20 juny 2013

Acabo de llegir, ben engrescat i emocionat, la novel·la de Hans FALLADA (pseudònim de Rudolf Ditzen) traduïda al català amb el títol Sol a Berlin (Barcelona, Edicions de 1984, 2011). El títol original és Jeder stirbt für sich allein; més ajustadament traduït: Tothom mort sol. Entra moltes altres consideracions, la novel·la tramet el missatge que fins i tot el més petit acte de resistència és important. Es descriu la resistència de gent humil davant del règim nazi.

L’autor mort el 1947, el mateix any que es publica la novel·la, escrita poc abans. Parteix d’expedients de la Gestapo a Berlín. Aquests documents faciliten a Fallada l’accés a les dades del procés contra un matrimoni de Berlín que durant els anys 1940-1941 havia distribuït, en diferents llocs estratègics de Berlín, postals i cartes crítiques contra el règim nazi; per aquest motiu van ser executats. Si bé inicialment el matrimoni era afí i participava en activitats del règim, arriba un moment que aquesta simpatia es trenca i s’alliberen, veient-se abocats a una acció solitària d’oposició. Inicien una lluita contra la monstruosa maquinària de l’estat nazi, esdevenint que “l’elefant es va sentir amenaçat pel ratolí”. En l’obra, força extensa, apareix un ampli ventall d’actituds i comportaments humans en situacions conflictives. El comissari Escherich, que veu debilitada la seva policíaca seguretat; l’afany de delators, denunciants i estafadors per guanyar-se la vida; l’evolució de l’actitud dels Quangel, el matrimoni protagonista que distribueix les postals; els problemes de la jueva Rosenthal, que opta per suïcidar-se,… Tots els personatges estan exposats a un entorn ple d’intimidació, terror, traïció i delació; viuen en una època que provoca constants i profunds conflictes humans.

Adjunto un diàleg, en una cel·la de la presó, entre el protagonista Otto Quangel i un doctor ( = director d’orquestra), també pres. Els dos s’han resistit al mal.

—Ningú no pot viure plenament totes les seves facetes, Quangel. La vida és molt rica, i és molt fàcil dispersar-se. Vos­tè ha fet la seva feina i s’ha sentit sempre un home íntegre. Quan era lliure no li faltava res, Quangel. I va escriure les se­ves postals…

—Però no han servit de res, doctor! Vaig sentir que m’enfonsava quan el comissari Escherich em va demostrar que, de les 285 postals que vaig escriure, 267 havien anat a parar a les seves mans! Només 18 no van arribar-hi i, de totes maneres, tampoc no van servir de res!

—Qui ho sap? Però ha resistit al mal, perquè no s’ha tornat malvat. Vostè i jo, i molts altres dins d’aquest edifici, i moltíssims més en altres presons, i desenes de milers als camps de concentració continuen resistint avui i encara resis­tiran demà…

—Sí, i ens prendran la vida, i llavors de què haurà servit, la nostra resistència?

—De molt, perquè ens haurem pogut sentir persones decents fins a la mort. I encara servirà més al poble, que se salvarà gràcies a uns quants justos, com diu la Bíblia. Miri, Quangel, ja sé que hauria estat molt millor que hagués vingut un home i ens hagués dit: heu de fer això i això, aquest és el nostre pla. Però si hagués existit un home així, a Alemanya no hauria passat el que va passar l’any 1933. De manera que hem hagut d’actuar sols, ens han empresonat sols i haurem de mo­rir sols. Però això no vol dir pas que estiguem sols, Quangel, ni que morim inútilment. No hi ha res que passi inútilment en aquest món, i, com que lluitem contra la força bruta i a favor de la justícia, al final guanyarem.

—I què en traurem, de tot això, quan reposem a la tomba?

—I ara, Quangel! Es que s’estimaria més viure per una causa injusta que morir per una de justa? Ni vostè i jo no tenim cap altra opció. Com que som com som, havíem de seguir aquest camí.

(FALLADA, Hans. Sol a Berlín. BCN, Edicions de 1982, 2011. pàg. 543-544)