Werfel, sobre genocidi del poble armeni

/Werfel, sobre genocidi del poble armeni
Werfel, sobre genocidi del poble armeni 2019-09-30T10:27:57+00:00
Setembre 2019

Un dels llibres que més m’ha impactat i atrapat dels llegits aquest estiu (estiu del 2019) és el de Franz WERFEL titulat Els quaranta dies del Musa Dagh. El llibre és un testimoni novel·lat del genocidi del poble armeni perpetrat per otomans l’any 1915, en plena Gran Guerra. Franz Werfel, nascut a Praga, és un dels grans escriptors de la Viena dels anys vint del segle passat. Es casà amb Alma Mahler i el 1938, quan Hitler ocupà Àustria, el matrimoni emigrà als Estats Units d’Amèrica. El llibre va ser escrit entre el juliol de 1932 i el març de 1933.

Els habitants de set poblets armenis de la costa síria, envoltats per turcs, per tal d’evitar la seva deportació i mort als deserts de Síria, decideixen  després de debatre el tema, instal·lar-se a l’altiplà del Damlajik, al Musa Dagh, la muntanya de Moisès, tot defensant-se dels turcs. Es narren les vicissituds d’aquests cristians armenis, les lluites amb els atacants, la dura organització de la vida a la muntanya d’unes cinc mil persones, els conflictes que sorgeixen i les esperances que els fan viure. Es troben en el llibre moltes consideracions sobre la natura humana que, partint de la situació del moment, s’enlairen a reflexions d’abast universal.

El dia quaranta-u de la seva defensa al Musa Dagh, després de quatre dies sense res per menjar, un vaixell de guerra francès albira una bandera blanca que deia “Cristians en perill”. Així, els supervivents seran salvats per mar.

 

WERFEL Franz Els quaranta dies del Musa Dagh, traduït de l’original alemany Die vierzig Tage des Musa Dagh per Ramon Monton, Edicions de 1984, Barcelona, 2015

 

Tres fragments del llibre:

“En veure aquell traüt incomprensible a la vall, Gabriel Bagradian es va preguntar quants combats podrien resistir encara. Perquè, malgrat el botí de les dues victòries que havien aconseguit i els cartutxos manufacturats per Nurhan, les monicions eren extremament escasses. I el que resultava més angoixant era la convicció que la més mínima derrota, el més petit contratemps, els duria inevitablement al desastre. Per al poble del Damlajik no hi havia un terme mig, sinó que només podien triar entre la victòria més gloriosa o la mort. La pèrdua d’una sola trinxera significava que s’acostava el final. I, encara que hagués reflexionat mil vegades sobre aquest fet, sempre arribava a la conclusió que el final arribaria igualment, passés el que passés.” (Pàg. 483)

“.,.  durant la classe quan Sato s’asseia enmig dels altres nens. «Pudenta, fastigosa!» cridaven amb crueltat de seguida que veien la vagabunda per l’escola.  És una tendència incorregible de la humanitat fer-se valer a costa dels més febles, pobres i desvalguts, dels esgarrats i forasters. Aquesta necessitat d’humiliar i la reacció venjativa que provoca són importants motors de la història universal que l’abric esparracat dels ideals polítics amb prou feines pot dissimular. I també allà dalt, en aquell últim refugi dels perseguits, aquella òrfena d’obscur origen oferia als infants l’oportunitat de sentir-se superiors i ben nascuts.” (Pàg. 584)

“Cap dels degans no va tenir la idea salvadora d’oferir a la multitud alguna esperança inesperada, que almenys hauria servit per calmar-los en aquell moment. Thomas Kebussjan, que en general era un home assenyat, també va perdre el cap i, per influència del professor Oskanian, va recórrer a un dels recursos més perillosos i perversos per desviat la ira popular. Va etzibar a la multitud, com una consigna, la paraula traïció. En les èpoques de prosperitat, el poble demostra una bona capacitat de discerniment i un saludable escepticisme pel que fa a la credibilitat i les manifestacions de certes persones. En general, la gent no s’havia agafat mai de manera massa seriosa el professor Oskanian. Però ara els mukhtars hi van recórrer per assegurar-se l’èxit. I la mateixa massa que en condicions normals sap menysprear amb escepticisme les paraules grandiloqüents, en situacions de catàstrofe, s’hi aferra amb desesperació. Aleshores, les paraules més indefinides i desdibuixades són les que tenen més acceptació. Traïció és una d’aquestes paraules.” (Pàg. 757)