El ideal moderno de subordinación de lo individual a las reglas racionales colectivas ha sido pulverizado, el proceso de personalización ha promovido y encarnado masivamente un valor fundamental, el de realización personal, el respeto a la singularidad subjetiva,…  […] Vivir libremente sin represiones, escoger íntegramente el modo de existencia de cada uno: he aquí el hecho social y cultural más significativo de nuestro tiempo, la aspiración y el derecho más legítimo de nuestros contemporáneos.

Lejos de circunscribirse a las relaciones interpersonales, la seducción se ha convertido en el proceso general que tiende a regular el consumo, las organizaciones, la información, la educación, las costumbres. La vida de las sociedades contemporáneas está dirigida desde ahora por una nueva estratégia que desbanca la primacía de las relaciones de producción en beneficio de una apoteosis de las relaciones de seducción.

Gilles LIPOVETSKY, La era del vacio. Ensayos sobre el individualismo contemporáneo

   

Durante más de dos siglos, las sociedades democráticas han hecho resplandecer la palabra imperiosa del «tú debes», han celebrado solemnemente el obstáculo moral y las áspera exigencia de superarse, han sacralizado las virtudes privadas y públicas, han exaltado los valores de abnegación y de interés puro. Esa etapa heroica, austera, perentoria de las sociedades modernas ya ha acabado. […] La retórica sentenciosa del deber ya no está en el corazon de nuestra cultura; la hemos reemplazado por las solicitaciones del deseo, los consejos de la psicologia, las promesas de felicidad aquí i ahora.

Gilles LIPOVETSKY, El crepúsculo del deber. La ética indolora de los nuevos tiempos democràticos

   

El «pos» de lo posmoderno tenía los ojos puestos todavía en lo que quedaba atrás y se había declarado muerto, permitía pensar en una desaparición sin concretar en qué íbamos a convertirnos, como si se tratase de conservar una libertad nuevamente conquistada a impulsos de la disolución de los encuadramientos sociales, políticos e ideológicos. De aquí la suerte que corrió. Esa época ha terminado.
Hipercapitalismo, hiperclase, hiperpotencia, hiperterrorismo, hiperindividualismo, hipermercado, hipertexto, ¿habrá algo que no sea «hiper»? ¿Habrá algo que no revele una modernidad elevada a la enésima potencia? Al clima de conclusión le sigue una conciencia de huida hacia delante, de modernización desenfrenada hecha de mercantilización a ultranza, de desregulaciones económicas, de desbordamiento tecnocientífico cuyos efectos son portadores tanto de promesas como de peligros. Todo ha sucedido muy aprisa: el pájaro de Minerva anunció el nacimiento de lo posmoderno mientras se bosquejaba ya la hipermodernización del mundo.

Gilles LIPOVETSKY, Los tiempos hipermodernos

Gilles LIPOVETSKY naixé a Millau, França, el 1944, es conegut com a assagista, filòsof i, principalment, com a sociòleg. Fill d’emigrant rus jueu i mare catòlica. Estudià Filosofia a la Universitat de Grenoble; com altres de la seva generació, participa activa i esperançadorament en el moviment estudiantil de 1968. Exerceix de professor de Filosofia a la mateixa Universitat de Grenoble. Analitza diferents aspectes de la societat contemporània; detecta paradoxes entorn de les quals porta a terme la seva recerca. Així, tracta temes com l’alteració del que és valuós, el pes de la moda, l’omnipresent seducció, l’hiperconsum. Explora els esdeveniments que van portar de l’època premoderna a la modernitat i, lentament, d’aquesta a la postmodernitat; tot i això, prefereix i troba més encertat parlar de “hipermodernitat” al referir-se a l’actualitat.


El seu reconeixement intel·lectual s’inicià el 1983 amb la potser més important i embrionària obra, L’Ère du vide: essais sur l’individualisme contemporain, on ja es parla d’indiferència, seducció, individualisme i narcisisme. El 1987, aplicà conceptes anteriors a l’àmbit de la moda en l’assaig L’Empire de l’éphémère: la mode et son destin dans les sociétés modernes. Ben explícit és el títol de la publicació de 1992, Le Crépuscule du devoir: l’éthique indolore des nouveaux temps démocratiques. La bibliografia de Lipovetsky és extensa; ha escrit també varis llibres amb diferents autors; així el 2004, Les Temps hypermodernes. De 2006 és Le Bonheur paradoxal: essai sur la société d’hyperconsommation; de 2015, De la légèreté; i de 2017, Plaire et toucher. Essai sur la société de séduction.

En el seu primer llibre, La era del vacio. Ensayos sobre el individualismo contemporáneo, planteja que l’individu ha esdevingut un hedonista, que ha trencat amb les socialitzacions disciplinàries, democràtiques, universalistes i ideològiques de la modernitat; ara, la línia directiva de l’individu és un procés de personalització, una manera narcisista de gestionar la vida, amb el mínim de coaccions i el màxim d’elecció privada possible, amb el mínim d’austeritat i el màxim de desig. El procés de personalització, generalitzat en la societat postmoderna, amplia el ser-subjecte donant dignitat al cos, designador de la identitat profunda; amplia l’ideal modern de l’autonomia individual. Simultàniament ha generat una explosió de reivindicacions de llibertat que es manifesta en pluralitat d’àmbits: vida sexual i familiar, vestit i moda, activitats corporals, comunicació, educació, oci, noves teràpies…. I en aquest context, una seducció contínua tendeix a regular-ho tot; és el motor en les relacions  humanes

«Dios ha muerto, las grandes finalidades se apagan, pero a nadie le importa un bledo, ésta es la alegre novedad»; una buidor de sentit, un enfonsament d’ideals que no ha portat a més angoixa, a més pessimisme, a més absurd, sinó a una pura indiferència. El narcisisme  postmodern sorgeix precisament de la deserció generalitzada de valors i finalitats socials; la política desvitalitzada i només la vida privada, amb autenticitat, pren consideració. Ara bé, aquest enfonsament d’ideals i ideologies no vol dir que es visqui en una època sense valors; és el que Lipovetsky anomenarà «la paradoxa de la postmodernitat»: conviuen entre la buidor i la vida superficial, una preocupació ecològica, un desenvolupament del voluntariat,  de la democràcia, dels drets humans.

A l’obra El crepúsculo del deber. La ética indolora de los nuevos tiempos democràticos, anuncia l’arribada  de la societat postmoralista, aquella que repudia la retòrica del deure i enalteix els drets individuals a l’autonomia, al desig i a la felicitat. Si bé en pluralitat d’àmbits (media, business, treball, ecologia, deontologia, voluntariat…) s’exalta i es reivindica l’ètica, aquesta conté només «normas indoloras», una ètica a la carta presentada d’una manera seductora, però sense obligacions, sense exigències ni sancions.

Lipovetsky defensa que assistim a una segona revolució individualista de la modernitat: es la revolució de l’individualisme hipermodern. La primera, de 1700 a 1960, potencià un individualisme limitat; però a partir de 1960 esdevé extrem, sense límits, l’individu té dret a governar-se. Una revolució transversal que afecta a tots els nivells socials. Els seus trets definidors són varis:

1 Hedonisme i hiperconsum: un invitació constant al gaudi i una estimulació del plaer; el present és l’únic valuós, no un hipotètic paradís futur pel qual valgui la pena sacrificar-se; «consumir con impaciencia, viajar, divertirse, no renunciar a nada, el consumo como promesa de un presente eufórico».

2 Culte del cos: cultura narcisista cercant tot allò que promet emocions corporals, l’esport com a plaer, fomentant l’esport de sensacions; la salut esdevé una obsessió, massatges, relaxació, fins i tot cirurgia estètica.

3 Culte psi o  del psicològic: es manifesta en el canvi de model educatiu, evitant tot risc de traumatitzar l’infant, res d’educació autoritària sinó que porti a expressar la seva autonomia. Es manifesta també  en la pràctica del ioga, la meditació, interès pel budisme.

4 Culte a la connexió: subjecció a les xarxes socials amb els anhelats ‘likes’, validant que “jo només soc quan em connecto”; respon a una necessitat d’expressió i a una reivindicació d’autonomia però que, paradoxalment, crea dependència del mòbil.

5 Enfonsament de les grans ideologies modernes: ja no es creu en cap mitologia que prometi un món millor; el nou ciutadà hipermodern es distancia de la política, ha perdut la confiança en el partits, el govern, el parlament;  la democràcia perd força,

6 Enaltiment de l’autonomia personal:  cada individu cerca esdevenir amo de si mateix, vol autogovernar-se, amb autenticitat; un hiperindividualisme, «La cultura hipermoderna se caracteriza por el debilitamiento del poder regulador de las instituciones colectivas y la autonomización correspondiente de los actores ante las imposiciones de los grupos, sean la familia, la religión, los partidos políticos o las culturas de clase».

Tornar