Toda concepción de la vida humana que juzguemos lo bastante fecunda para hacerla nuestra contiene este elemento de riesgo. Con todo, la vulnerabilidad de la persona buena no es total, ya que, a menudo, incluso en circunstancias difíciles, su saber práctico y flexible, su prudencia, le mostrará algun camino que le permitirá actuar correctamente. Sin embargo, esta vulnerabilidad existe, y si la desgracia es lo bastante grave o se prolonga el tiempo suficiente, el agente moral podrá verse «apartado» de la eudaimonía. El último argumento de Aristóteles es que ni siquiera la condición virtuosa es invulnerable. La flexibilidad y apertura que la caracterizan le confieren la fragilidad de una planta, junto con su belleza.

… se pierde valor cuando se eliminan los riesgos que lleva aparejados la virtud específicamente humana. Existe una belleza en la voluntad de amar a alguien, a pesar de que ese amor es inestable y terrenal, que falta en ese otro amor que clausura la posibilidad de traición. Existe una calidad valiosa en la excelencia social que desaparece cuando ésta abandona el dominio del acontecer incontrolado. En general, todas las virtudes aristotélicas importantes parecen inseparables del riesgo. […] … Existen determinados peligros (incluido el de convertirse en un ser incapaz de arriesgarse) que no pueden ser eliminados sin que se pierda una parte del valor humano, pues existimos suspendidos entre las bestias y los dioses y tenemos a nuestro alcance una belleza imposible para ellos.

Martha NUSSBAUM, La fragilidad del bien. Fortuna y ética en la tragedia y la filosofía

S’estan produint canvis radicals en allò que a les societats democràtiques s’ensenya als joves, i aquests canvis no s’han pensat prou bé. Assedegats de beneficis nacionals, els països i els seus sistemes educatius descarten irresponsablement unes aptituds que són necessàries per a mantenir vives les democràcies. Si aquesta tendència continua, els països de tot el món es trobaran ben aviat produint més generacions de màquines útils que no pas ciutadans íntegres que puguin pensar per ells mateixos, criticar la tradició i entendre la importància dels sofriments i els èxits d’altres persones. El futur de la democràcia penja d’un fil.

Sovint la indecisió està composta de certa submissió a l’autoritat i a la pressió de l’entorn, un problema, com hem vist, endèmic a totes les societats. Quan no es para atenció a l’argumentació, la gent es veu influenciada per la fama o el prestigi cultural de l’orador, o pel fet que la cultura de l’entorn hi estigui d’acord. La indagació crítica de Sòcrates, en canvi, es profundament antiautoritària. Qui parla no compta, sinó que allò que compta és la naturalesa de l’argument. (El jove esclau interrogat al Menó de Plató argumenta més bé que els polítics famosos, en part perquè no és arrogant.) Els professors de filosofia traeixin el llegat de Sòcrates si es projecten com a figures d’autoritat. El que Sòcrates va aportar a Atenes va ser un exemple de vulnerabilitat i humilitat de debò democràtic: la classe, la fama i el prestigi no compten per a res, només importa l’argumentació.

Martha NUSSBAUM, Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats

El enfoque de las capacidades puede definirse provisionalmente como una aproximación particular a la evaluación de la cualidad de vida y a la teorización sobre la justícia social básica. En él se sostiene que la pregunta clave que cabe hacerse cuando se comparan sociedades y se evalúan conforme a su dignidad o a su justícia basicas es: ¿qué es capaz de hacer y de ser cada persona? Dicho de otro modo, el enfoque concibe cada persona como un fin en sí misma y no se pregunta solamente por el bienestar total o medio, sino tambén por las oportunidades disponibles para cada ser humano. Está centrado en la elección o en la libertad, pues defiende que el bien crucial que las sociedades deberían promover para sus pueblos es un conjunto de oportunidades (o libertades sustanciales) que las personas puedan luego llevar, o no llevar, a la práctica: ellas eligen. Es, por lo tanto, un enfoque comprometido con el respeto a las facultades de autodefinión de las personas.

Martha NUSSBAUM, Crear Capacidades: propuestas para el desarrollo humano

Martha Craven NUSSBAUM naixé el 1947 a Nova York, EUA. Es formà com a especialista en Grècia Antigua, filosofia i tragèdia grega, matèries que han constituït base de les seves teories; així, sovint debat amb argumentacions derivades de la prudència aristotèlica i de l’autodomini dels estoics. Ha conviscut força temps a l’Índia, amb Amartya Sen, Premi Nobel d’Economia, , adquirint una especial sensibilitat envers la pobresa. Replanteja el que significa desenvolupament humà, rebutjant que es pugui mesurar només en termes purament econòmics i no centrat en la persona i en el fet de tenir o no garantides una sèrie de llibertats o de capacitats bàsiques. Altament interessada per l’ensenyament de les humanitats, el desenvolupament de les emocions i capacitats.  Després d’haver exercit docència en diferents universitats, actualment ho fa com a Professora de Ètica i Filosofia del Dret a la Universitat de Chicago, Illinois.

El seu reconeixement com a filòsofa i coneixedora del món grec s’inicià el 1986 amb la publicació de The Fragility of Goodness: Luck and Ethics in Greek Tragedy and Philosophy, sobre la visió de la vulnerabilitat de la vida humana en la tragèdia, en Plató i en Aristòtil. I, el 1994,  la visió dels filòsofs hel·lenistics en The Therapy of Desire: Theory and Practice in Hellenistic Ethics.  El 1997 publica Cultivating Humanity: A Classical Defense of Reform in Liberal Education. En llibres d’anys diferents tractarà el tema de les capacitats: el 1999, amb Women and Human Development: The Capabilities Approach; el 2006, amb Frontiers of Justice: Disability, Nationality, Species Membership, i d’una manera més amplia, el 2011 amb Creating Capabi­lities: The Human Development Approach. El 2010,  Not for profit: why democracy needs the humanities. El 2013 publica, Political emotions: why love matters for justice; ja el 2001 havia parlat de l’importància de les emocions a Upheavals of thought. The intelligence of emotions. La relació de les seves publicacions no s’acaba aquí, així: del 2018, The Monarchy of Fear. A philosopher looks at our political crisis;  de 2022, Justice por animals. Our Collective Responsability.

En La fragilidad del bien. Fortuna y ética en la tragedia y la filosofía presenta la preocupació en el món grec, dels tràgics Èsquil, Sòfocles, Eurípides, i de Plató i Aristòtil, per la vulnerabilitat de la vida bona, de la felicitat, a causa de la sempre dependència del fils de la fortuna. La primera part de l’obra es centra en la tragèdia, en ella els protagonistes accepten la vulnerabilitat de les seves opcions, les seves vides són com vaixells en mars amb grans tempestes, disposant només del recurs de la deliberació i de la prudència, però sense tenir assegurat l’encert. La segona i tercera part del llibre es centra en les posicions de Plató i Aristòtil sobre el tema. En els diàlegs platònics, Nussbaum hi veu diferents respostes o remeis a la vulnerabilitat humana, com ara l’educació, la techné o la recerca socràtica de la veritat, però totes elles tenen els seus efectes secundàris negatius. Aristòtil, allunyat de les posicions transcendents i immutables de Plató per evitar l’infortuni,  reconeix la fragilitat de totes les deliberacions humanes i la dificultat per arribar a la felicitat, i en aquesta situació la flexibilitat prén relleu. En l’anàlisi aristotèlica la prudècnia (phrónesis), adquirida per experiència, esdevé guia a l’hora de cercar la pluralitat de bens que integren la vida bona i que constitueixen el fi últim, és a dir, l’eudaimonía. Nussbaum mostra que el pensament ètic, tant de Plató com d’Aristòtil si bé per vies diferents, aspiren al suport de la raó, a l’autosuficiència racional, per tal de protegir-se de la fortuna adversa. Acaba d’obra evocant d’Eurípides una imatge sobre els borrosos senyals en la navegació per la vida. «Vemos a un grupo de marineros navegando por aguas inseguras. Se consultan unos a otros y fijan su rumbo orientándose por un promontorio que (bajo el húmedo cielo) proyecta su sombra sobre el mar.»

En diferents llibres, especialment en Crear Capacidades: propuestas para el desarrollo humano tracta el tema de les capacitats, la seva rellevància pel desenvolupament humà i com són requisits  per a la justícia social. Per a Nussbaum, com per a Amartya Sen, el bon govern és aquell que actua capacitant els individus per tal que ells mateixos puguin fer creixer amb dignitat les seves pròpies vides; consideracions que veu presents en pensadors de diferents cultures com Tagore, Gandhi, Kant, A.Smith, Mill, Marx,  Rawls.

Una capacitat és una llibertat substancial, la possibilitat efectiva que té un individu per triar “modes de funcionament”. Tenir capacitat seria poder triar, disposar de la capacitació per gestionar allò que considera bo o estimable. «¿Qué són las capacidades? Son las respuestas a la pregunta “¿Qué és capaz de hacer y de ser esta persona?”». La seva proposta apunta a que les persones puguin assolir una qualitat de vida digna, una proposta que coincideix amb la defensa dels drets humans, però que, com a contracte social, formi part del sistema constitucional del propi país.  Per tal que una vida humana sigui digna, s’ha de superar un nivell llindar mínim i essencial de deu «capacitats centrals». Aquetes són: 1. Vida; 2. Salud física; 3. Integritat física; 4. Sentits, imaginació i pensament; 5. Emocions; 6. Raó pràctica; 7. Afiliació; 8. Altres espècies; 9. Joc; 10. Controlo sobre el propi entorn. Aquestes deu capacitats tenen valor universal i no depenen de condicionants culturals o religiosos. Negar el reconeixement d’aquestes capacitats i no educar per capacitar els individus (o discriminar per gènere en la possibilitat d’assolir-les) és tant com negar els drets humans.

En el seu tractat Paisajes del pensamiento. La inteligencia de las emociones revaloritza les emocions i mostra tot allò de positiu que hi ha en elles. Argumenta que són una peça central de la filosofia moral i de qualsevol teoria ètica; descartar el paper de les emocions en el judici ètic impedeix entendre les motivacions profundes de les accions humanes. Hem de considerar les emocions com a part integrant del sistema de raonament ètic; no podem ometre-les de manera plausible, un cop reconeixem que les emocions estan en el fonament de la raó. I cal ser conscient del poder de les emocions en les nostres societats democràtiques. «Si las emociones están imbuidas de inteligencia y discernimiento y si contienen en sí mismas conciencia de valor e importancia, no pueden, por ejemplo, dejarse fácilmente a un lado a la hora de dar cuenta del juicio ético, como ha sucedido a menudo en la historia de la filosofía.»

En el llibre de 2010, Sense ànim de lucre. Per què la democràcia necessita les humanitats, denuncia la «crisi silenciosa», una crisi de grans proporcions i d’impacte global: el gir que en pocs anys s’ha iniciat en l’àmbit de l’educació, cercant produir només «generacions de màquines útils», no ciutadans lliures. No era aquesta la situació quan, d’una manera crítica però confiada i esperançadora,  va escriure el 1997 el llibre El cultivo de la humanidad. Una defensa clásica de la reforma en la educación liberal, on en les divuit universitats analitzades hi veu valors característics del pensament socràtic.

Tornar