No hi ha, doncs, res d’«absolut» en la base empírica de la ciència objectiva. La ciència no descansa sobre un llit de roca sòlida. L’agosarada estructura de les seves teories s’alça, per dir-ho així, damunt d’un aiguamoll. És com un edifici erigit sobre pilons. Aquest s’introdueixen a l’aiguamoll des de dalt, però no fins a abastar cap base natural o «donada»; i, si parem d’enfonsar els pilons, no és pas perquè hàgim assolit terra ferma. Simplement, ens aturem quan estem satisfets que els pilons siguin pro ferms per aguantar l’estructura, almenys per ara.

POPPER Karl, La lògica de la investigació científica

La qüestió no és «Qui ha de governar?» o «Qui ha d’exercir el poder?» sinó més aviat «Quant de poder s’ha d’atorgar al govern?» o potser, més exactament, «Com podem crear les institucions polítiques de forma que fins i tot els governants incompetents o poc honestos no puguin causar molt dany?» En altres paraules, el problema fonamental de la teoria política és el problema dels pesos i contrapesos, de les institucions mitjançant les quals pot controlar-se el poder polític, la seva arbitrarietat i el seu abús.

POPPER Karl, A la recerca d’un món millor

Karl Raimund Popper, naixé el 1902 a la Viena, capital de l’Imperi austrohongarès, ciutat de Wittgenstein i de membres del Cercle de Viena. Esdevingué epistemòlog i gran coneixedor de la ciència del segle XX; el 1934 publicà la seva emblemàtica obra La lògica de la investigació científica, on insisteix en la falsació, no en la verificació de les teories.

Una segona vessant de Popper, sociopolítica, es manifestà amb la publicació l’any 1945 de La societat oberta i els seus enemics (Plató, Hegel i Marx). A partir de l’any 1946 s’establi a Londres on ensenyà a la London School of Econòmics. El 1984, amb retocs posteriors, publicà A la recerca d’un món millor. Fou un incansable i prolífic pensador. Morí a Londres, el 1994, a l’edat de 92 anys.

Les teories científiques són hipòtesis provisionals, conjectures que es mantenen mentre no siguin refutades. Un mètode d’assaig i error que possibilita un creixent apropament a la veritat.

Els enunciats científics, enunciats universals, no poden ser mai verificats, però sí poden ser rebutjats, criticats o falsats. Les hipòtesis científiques impliquen prediccions; si aquestes no es compleixen, aleshores les hipòtesis són negades. Així Popper pot parlar de progrés científic, d’un progrés en la versemblança quan, justament, una teoria explica més i millor que una altra, quan té més contingut empíric, quan participa d’un grau major de conseqüències no falsades.

Però aquesta concepció de la ciència no implica cap mena de relativisme. “El relativisme –diu– és un dels molts delictes que cometen els intel·lectuals. És una traïció de la raó i de la humanitat”. Les teories són xarxes, xarxes nostres que llancem per atrapar allò que anomenem “el món”; però sempre s’escapa quelcom. Com més fina sigui la seva malla, més poder explicatiu i més versemblança tindrà.

Molt coneguda és la distinció de Popper entre societats obertes i societats tancades. En les obertes, és possible exercir la crítica racional, s’estimula la llibertat personal i s’aprèn dels errors. En les tancades, el gran valor és la tradició, es rebutja el canvi i la llibertat és considerada una amenaça.

No es pregunta -com feia Plató- qui o quins són els més adequats per a governar, sinó com detectar i evitar l’error. Cap sistema polític pot garantir-nos que els governants siguin bons, però només les institucions democràtiques permeten destituir sense violència els governants dolents i incompetents; només aquestes permeten una contínua correcció dels errors i minimitzar els efectes dels mals governants.

En les societats obertes, les democràtiques, es dóna un continu perfeccionament de les institucions mitjançant la crítica racional; en elles, les majories governen respectant les minories; i es redueix el perill d’abús de poder per part de l’Estat justament limitant el seu poder i permetent la crítica.

Tornar