Dostojevskij va escriure: «Si Déu no existia, tot seria permès».
És el punt de partida de l’existencialisme. Efectivament, tot és permès si Déu no existeix, i, en conseqüència, l’home queda deseixit, car no troba ni en ell, ni fora d’ell cap possibilitat on aferrar-se. D’antuvi no troba cap excusa. Si, en efecte, l’existència precedeix l’essència, mai no podrem explicar per referència a una naturalesa humana dada i fixada; dir d’altra manera, no hi ha determinisme, l’home és lliure, l’home és llibertat. Si, a més, Déu no existeix, no troben davant nostre valors o ordres que legitimin la nostra conducta. Per tant, no trobem ni darrera nostre, ni davant nostre, en el domini lluminós dels valors, justificacions o excuses. Estem sols, sense excuses. És el que jo expresso dient que l’home està condemnat a ser lliure. Condemnat perquè no s’ha creat a si mateix, i malgrat tot, lliure, perquè una vegada llençat al món, és responsable de tot el que fa.

Jean-Paul SARTRE,  L’existencialisme és un humanisme

Jean-Paul Sartre (1905-1980), francès nascut a París, no només fou el més reconegut filòsof existencialista sinó també un brillant escriptor de novel·les i peces teatrals. El 1938 mostrà el seu talent literari en la novel·la La nàusea: expressió de la tràgica època que li tocà viure. El 1964 se li concedí el premi Nobel de literatura, però el rebutjà. Difusor de termes existencialistes com nàusea, absurd, solitud humana, elecció, llibertat, compromís…
D’adolescent, la Gran Guerra li ensenyà el poc que compten els individus; el mateix  li manifestaven els totalitarismes. El 1943 publicà L’èsser i el no-res: «l’home és una passió inútil», la consciència, el constitutiu humà, en si mateixa és un no-res; és sempre consciència-de i si restem la realitat de la qual és consciència, se’n mostra la seva buidor.

L’any de fi de la guerra pronuncià la cèlebre conferència L’existencialisme és un humanisme, el manifest existencialista més conegut: en els éssers humans, l’existència té primacia o prioritat en relació a l’essència. No existeix un model humà perquè cadascú és irrepetible, és una excepció. L’existència no és un estat, sinó un esdevenir. Al néixer no som res més que una possibilitat; només fent ús de la llibertat ,podrem portar una existència autèntica.

En la dècada dels 50, a la defensa existencial de l’individu, incorporà un reconeixement dels factors socials i econòmics protagonitzant un apropament al marxisme. Apropament que es trencarà denunciant que el comunisme havia perdut la seva original vitalitat. D’aquesta època de revisió de posicions és la Crítica de la raó dialèctica, del 1960.

Sartre sabé trobar expressions memorables per les seves idees existencialistes: «estem condemnats a la llibertat», elegir és una obligació que no podem defugir i neguiteja no trobar fonament ni justificació per les pròpies decisions; o  «l’infern són els altres» tal com afirma un dels personatge de A porta tancada.

Tornar