13 gener 2021
Beethoven i Hegel formaven part de la generació que visqué la Revolució francesa. Els dos van néixer el 1770; Beethoven a la liberal i oberta Bonn, Hegel a Stuttgart; els dos estaven entusiasmats pel que suposava la Revolució. Si bé es pot associar Beethoven amb Hegel, a l’arrel de la vida i pensament de Ludwig van Beethoven (1770-1827) s’hi troba l’ètica de Kant, filòsof del qual el músic n’estudià la seva obra a Bonn. Moltes referències a Kant (1724-1804) i al seu concepte de deure es troben en l’ampli estudi biogràfic de Jan SWAFFORD titulat Beethoven. Tormento y triunfo (Barcelona, Acantilado, 2017; 1413 pàgines).

En la il·lustrada ciutat de Bonn fou inaugurada el 1786, depenent del nou elector Maximilian Franz, una Universitat en la que l’obra de Kant n’era una pedra angular. Aquest governant sempre fou generós amb el jove Ludwig. Lleguim: “Kant desencadenó una revolución en la percepción que la Humanidad tenía de sí misma y de sus imperativos. … Kant estaba en el ambiente que respiraban los pensadores y los artistas. Las personas que rodeaban a Beethoven se sentían inflamadas con esas ideas. … Kant ocupó a principios del siglo XIX la misma posición en la filosofía que Goethe ocuparía en la literatura y Beethoven en la música.”  (Pàgina 93)

Turment i triomf en la vida de Ludwig van Beethoven. Dues constants que es van desplegant al llarg del llibre seguint diversos eixos o fils conductors; tots tractats abastament. A grans trets, turments en la seva vida quotidiana que es resolen en solitud i triomf en el procés de gestació i creació musical. Va fer ben seu el lema que li repetia la seva mare Maria, a la que estava molt unit, no així amb el seu pare. “Uno de los refranes de María parece una profecía de la vida y el ethos de su hijo compositor: «Sin sufrimiento no hay lucha, sin lucha no hay victoria, sin victoria no hay coronación».  (Página 75)

Un primer fil conductor el constitueix el conjunt de les relacions familiars i d’amistats del compositor al llarg de tota la seva vida, amb freqüents explosions d’ira que les dificultaven. De petit pesa en ell la figura del seu avi, Ludwig, músic reconegut; de gran, la figura del seu nebot Karl, relació plena de vicissitud. No hi manca gens les seves relacions amoroses amb les dones, enamorant-se sovint de dones de la noblesa que no volien o no podien anar més enllà d’admirar-lo com a geni.

Un altre fil és el de la seva dependència econòmica, quasi sempre lligada a l’aristocràcia que era de qui rebia mecenatge o qui comprava les seves partitures. La pròpia consideració de les seves capacitats creatives sovint xocava amb els nobles, les qualitats i capacitats dels quals considerava inferiors, sense esforç, heretades.

Beethoven era una persona de complexió corpulent, però la seva vida, més enllà de la creixent sordesa, fou marcada des de petit, per un gran nombre de molèsties corporals i malalties, que certament eren un turment constant. A més de la dolorosa sordesa per un músic, probablement produïda pel plom present en el vi, en el llibre se enumeren, entre altres, colitis, reuma tifus, infeccions, oftalmia, icterícia, hepatitis crònica  i cirrosis hepàtica.

Un important fil conductor del llibre és el relat dels corresponents esdeveniments polítics; òbviament sobresurten els ideals de la Revolució,  la figura de Napoleó, i la posterior Restauració. Tot de gran influència en ela seva vida i obra. Així: “Beethoven había compartido la esperanza general de que el Congreso de Viena se convirtiera en una fuerza de progreso en Europa. Muy pronto se dio cuenta de que se trataba de esperanza frustrada, como la Revolución francesa, como Napoleón.” (Pàgina 975)

El gran eix del llibre és l’anàlisi del conjunt de la creació musical de Beethoven, seguint el seu moment vital o cronològic de composició. S’analitzen les primeres creacions amb les seves influències: quartets i sonates; amb la Grande Sonate Pathétique, de 1789, s’obre pas el seu reconeixement com a compositor. En el seu cercle d’amistat, encara a Bonn, les parlava ja dels moments d’abstracció total en els seus pensament amb la paraula raptus. “Parte de su talento estaba en el raptus, esa capacidad para retirarse a un mundo interior que lo llevaba más allá de cualquier cosa y de cualquier persona a su alrededor, y que también le llevó más allá de la multitud de infortunios que le asaltaron. Improvisando al piano y de otras maneras, encontró la soledad incluso cuando estaba acompañado. La soledad fue la compañera más regular y bienvenida.” (Pàgina 207)

 

La carta als seus germans, no enviada, i coneguda com a Testament de Heiligenstadt (6-X-1802), compota un canvi radical en la seva vida. Mostra, amb sofriment, els reptes que es presentaven amb l’incurable sordesa; les composicions posteriors són la l’anomenada Simfonia Bonaparte, posteriorment Heròica. Amb les obertures de Leonore figuren els primers passos de Beethoven de crear una òpera, procés que no acabarà fins molts anys després, el 1814, amb l’òpera Fidelio.  “Desde este momento, sin esperanza y, como él temía, sin alegría, necesitaba ser heroico sólo para poder vivir y trabajar. El Testamento de Heiligenstadt muestra que entendió todo esto con lacerante claridad. El verdadero heroísmo es exigido cuando uno se enfrenta al sufrimiento y a la muerte.” (Pàgina 466-467). Cal tenir present que els músics no podien viure només de les seves composicions, tots ells, així Mozart i Hadyn vivien gràcies a les seves habilitats d’interpretació.

Encara sobre la Tercera Simfonia: “El tema de esta sinfonía inspirada por la música de Prometeo iba a ser otra figura prometeica, el único hombre en Europa a quien parecía convenir la descripción de benefactor de la humanidad: Napoleón Bonaparte, quien había iniciado su tenaz ascensión siendo «el pequeño cabo» y ahora el conquistador y déspota ilustrado que se proponía traer a Europa la paz, gobiernos republicanos, el imperio de la ley y, finalmente, el fin de las tiranías. Hegel había escrito que Napoleón era «el espíritu del mundo a lomos de un caballo». Un Prometeo insinuaba otro. La Tercera Sinfonía se llamaría  Bonaparte.“(Pàgina 508-509)

Com un sacseig en la història de la música fou la inauguració al 1808 de la Quinta Simfonia en do menor; una evocació de la lluita i el triomf de cada persona. Després, una altra més suau i popular: la Sexta Simfonia en fa major, la Pastoral, un alegre passeig pel camp, l’experiència de la natura i de la seva essència divina.  El 1812 ja havia acabat la Setena Simfonia, aquesta no de l’estil heroic, sinó evocador de ritmes de dansa segons Mozart i Haydn. En els anys posterior, tot composant noves sonates, quartets i variacions, es van anar gestant dues obres germanes que no assoliran un resultat fins uns deu anys després: la Missa Solemnis i la Novena Simfonia, ambdues analitzades en el llibre. Per què va escriure Beethoven una segona Missa? Es va tornar més convencionalment religiós, allunyant-se del deisme de la seva joventut? Anterior a la Missa i a la Novena és una segona carta, una “segunda gran aria trágica de la vida emocional de Beethoven”,  es tracta de la carta a la Amada Immortal, una carta que presagiava una depressió suïcida. No hi ha dades concloents sobre qui és aquesta dona immortal, si bé hi ha tres candidates que el llibre tracta.

Des dels anys de Bonn, Beethoven tenia intenció de posar música a l’oda de Schiller An die Freude, que encarnava l’esperit del seu temps, la seva atmosfera intel·lectual. Havia viscut  la Revolució francesa, la figura de Napoleó, les guerres napoleòniques i la destrucció de les esperances en el Congrés de Viena. La Simfonia amb cor final, és a dir, la Novena Simfonia en re menor, opus 125, estrenada el 7 de maig de 1824, seria la seva alternativa. Trobat el tema del 4t moviment, el finale, que era l’objectiu, els moviment anteriors l’havien de presagiar; es pot dir que la Simfonia s’escriuria des del finale , a partir d’aquest es desenvoluparien els moviments anteriors: com si fos un viatge cap a l’alegria partint de la desesperació.

«Así pues, un camino de la obra de Beethoven comenzó en Bonn, alcanzó su apogeo en la Tercera y la Quinta sinfonías y en  Fidelio, para culminar en la Novena sinfonía que sintonizaba con las ideas y energías políticas y éticas de las décadas anteriores. La Heroica exalta al héroe conquistador; Fidelio testimonio del heroísmo y de la liberación individual; la Quinta sinfonía es el drama implícito de un individuo luchando contra el destino. La Heroica y la Novena tienen que ver con el destino de las sociedades. En cuanto al camino hacia una sociedad ideal, la Novena repudia con vehemencia la respuesta de la Heroica. «(Pàgina 1239)