6.54   Les meves proposicions son il·luminadores quan aquell que m’entén les reconeix, al final, com a insensates, quan ell, gràcies a elles -pujant-hi-, s’ha enfilat més amunt d’elles. (Per dir-ho així, ha de llençar l’escala després d’haver-s’hi enfilat.) Ha de superar aquestes proposicions, llavors veurà el món correctament.
7. D’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci.

Ludwig WITTGENTEIN,  Tractatus Logico-Philosophicus

Però, ¿quants tipus de proposicions hi ha? ¿Potser asserció, pregunta i ordre? —N’hi ha d’innombrables d’aquests tipus: innombrables tipus diferents d’utilització d’allò que anomenem «signes», «paraules», «proposicions». I aquesta multiplicitat no és quelcom fix, donat un cop per sempre, sinó que sorgeixen nous tipus de llenguatge, nous jocs de llenguatge -tal com podem dir-, i altres envelleixen i són oblidats. (Les transformacions de la matemàtica ens poden donar una imatge aproximada d’això.)
L’expressió «joc de llenguatge» ha de subratllar aquí que parlar el llenguatge és una part d’una activitat o d’una forma de vida.

Ludwig WITTGENSTEIN, Investigacions filosòfiques

L’obra filosòfica de Ludwig Wittgenstein ha determinat doblement el pensament del segle XX. És una doble reflexió sobre el llenguatge: el primer Wittgenstein, centrant-se en el llenguatge com a representació de la realitat; el segon Wittgenstein, assumint pluralitat d’usos del llenguatge.

Va néixer  a Viena el 1889 i morí a Cambridge, 1951;  estudià enginyeria mecànica a Berlín i enginyeria aeronàutica a Manchester. La lectura d’una obra de Russell li despertà passió per la lògica i la filosofia. En el front, durant la Primera Guerra Mundial, sol·licità el destí més perillós: viure prop del sofriment i de la mort, perfecciona. La teoria del llenguatge com a representació la intuí a les trinxeres. El 1921 publica el Tractatus Logico-Philosophicus, una obra clau de la filosofia del segle XX.

En el Tractatus, es pregunta què és el que es pot dir amb sentit i què no. Una proposició té sentit si descriu una situació; el llenguatge és una imatge o figuració de la realitat. Distingeix entre el que es pot dir (les proposicions que reflecteixen la realitat) i el que es mostra (dient el que es pot dir). Les proposicions buides de sentit de la lògica i les insensates de l’ètica i la metafísica no es poden dir, però en el que es pot dir, es mostra la forma lògica i es mostra valoració i l’inexpressable. El Tractatus, llibre de lògica, és un dir el que no es pot dir; és com un cartell que diu ‘Prohibit penjar cartells’; és com una escala que ens ajuda a pujar i a comprendre, però que s’ha de llençar. Conseqüent amb la seva teoria, abandonà la filosofia.

El 1929, després d’anys d’allunyament, retornà a Cambridge i a la filosofia amb una nova perspectiva sobre el llenguatge. Els seus nous pensaments, amb el títol de Investigacions filosòfiques, seran publicats després de la seva mort. Aquest segon Wittgenstein rebutja la visió del llenguatge com a representació unívoca del món; no hi ha un objectiu únic del llenguatge, sinó pluralitat d’usos constituint cada un d’ells un joc lingüístic amb les seves pròpies regles. La funció de la filosofia serà sempre de teràpia lingüística, d’aclariment conceptual i de dissolució de problemes.

Tornar