20 setembre 2021

El llibre Dietaris (Quaderns Crema, Barcelona 2021) de Stefan ZWEIG és un bon complement al seu El món d’ahir. Memòries d’un europeu” En el Dietaris queda il·lustrada, pas a pas, la transformació d’Europa, les pèrdues d’Europa. El llibre ofereix onze blocs dietaris des de diferents llocs i situacions, des del 1912 fins el 1940, dos anys abans del seu suïcidi.

Sobresurten els escrits des de Viena i Suïssa corresponents als quatre anys de la Gran Guerra (1914-18). Igualment els corresponents al inici de la Segona Guerra Mundial (1939 i 1940). Tenia 33 anys i ple d’entusiasme quan començà la Primera, fins i tot ell es presentà de voluntari; en tenia 58 quan s’inicia la Segona i el seu estat d’ànim, com també l’estat anímic social, eren totalment diferents: a Viena, al inici de la Primera, semblava que el món no sofria una guerra; a Bath, Anglaterra, on residia al inici de la Segona, persistien els records dels fracassos i horrors de la Primera.

Crida l’atenció, entre altres, el gra nombre de personatges històricament reconeguts que eren amics de Zweig i que sovint són citats esmentant una trobada, una conversa o una altra activitat. Així Richard Strauss ( el compositor muniquès), el molt apreciat Romain Rolland, Rainer Maria Rilke, Hugo von Hofmannsthal, Alma Mahler, Sigmund Freud,… No obstant, un anhela més que la referència a la trobada, voldria saber més sobre les conclusions de converses i debats.

Anoto només alguns punts o fragments dels Dietaris escollits, per diferents raons, durant la meva lectura.

Primers dies de la Gran Guerra. El dia 28 de juliol de 1914, després d’un ultimàtum, Àustria-Hongria declara la guerra a Sèrbia; el dia 1 d’agost, Alemanya declara la guerra a Rússia. El dia 2 d’agost Zweig escriu: “La història universal, vista de prop, és esgarrifosa. Han escombrat els carrers d’homes, ja només s’hi veuen dones i ancians” (Pàg. 96). I el dia 4 d’agost: “Tots els meus amics ja són al front, també Hofmannsthal, el poeta. Es espantós passejar-se pels carrers, les dones em miren i em pregunten: «Què fa aquí encara, jove?». … No crec en una victòria contra el món sencer” (Pàg. 97-98). En tots els reclutaments ordinaris, Zweig fou declarat no apte per al servei; no obstant sol·licità incorporar-se, cosa que s’acceptà al Departament de Premsa del Ministeri de Guerra. I el 13 d’agost: “Ells també són pur entusiasme i tenen plena fe en Alemanya, tots els que hi han estat i han vist la mobilització estan convençuts de la victòria alemanya, tant de bo sigui cert” (Pag. 103).

El dia 1 d’agost de 1915, després ja d’un any de guerra, escriu: “La humanitat no havia exigit mai un sacrifici tan gran de l’individu: abans només combatien els soldats, mentre que ara s’arrabassa la vida a tothom. La sang brolla de milers de ferides, però encara no ha esclatat la indignació que arrossegui riu avall tanta desgràcia” (Pàg. 231).

Del diumenge 10 d’octubre de 1915: “Caldrien moltes pàgines per descriure l’estranyesa d’aquests temps, però el més singular de tot és sens dubte la capacitat d’adaptació del poble. Hi ha quatre milions d’homes al front i una quantitat innombrable de persones que han perdut familiars propers, però els teatres i els concerts esgoten les entrades cada dia i els negocis marxen com una seda. Això demostra que els sentiments més intensos provoquen només breus moments de tensió: com una cinta elàstica, les emocions de les persones recuperen de seguida la seva forma inicial” (Pàg. 250-251).

Passats quatre anys de guerra, el 7 d’octubre de 1918: “Es gairebé segur que s’acceptarà un armistici en condicions tolerables, però crec que se subestima com de dures seran, aquestes condicions, per a les debilitades potències centrals. No em puc imaginar com Àustria podrà recuperar mai el prestigi…” (Pàg. 354). I tres dies després, el 10 d’octubre, evoca una trobada: “A la tarda, amb James Joyce, l’escriptor irlandès, escanyolit, petitburgès, agut, intel·ligent, però molt quaint [‘estrambòtic’]. Ha viscut catorze anys a Trieste i li encanta la ciutat perquè no li ha exigit mai pagar impostos: ha començat a escriure relativament tard, és a dir, fa deu anys que treballa en la seva novel·la. I ara resulta que una odissea irlandesa apareix en una revista abans que ell l’hagi acabada” (Pàg 357).

Varies vegades fa referència a l’epidèmia de 1918. Així el dia 19 d’octubre d’aquest any, tot mostrant el seu desencant actual vers Europa, escriu: “A la borsa, un desori frenètic de valors, mentre que a la ciutat la grip ha adquirit magnituds esgarrifoses. Una epidèmia mundial davant la qual la pesta de Florència o altres esdeveniments similars documentats són un joc de criatures. Devora diàriament entre vint i quaranta mil persones a Europa: però ¿què és Europa? Una ficció a la qual ens hem de desavesar, com a qualsevol mena d’aliança.” (Pàg 361).

El dia 11 de novembre de 1918 es signà l’armistici que posà fi a les hostilitats de la guerra. Aquest mateix dia, un dilluns, recordant l’abdicació de l’emperador d’Àustria i de l’emperador alemany, escriu: “La guerra s’ha cobrat una terrible venjança contra aquells que la desitjaven: emperadors, reis, diplomàtics, militars, capitalistes… El seu món s’ensorra. Les grans potències no són mai destruïdes: es destrueixen ells mateixes.” (Pàg 369).

Dificultats de la república de Weimar i creixement important del nombre de partidaris del NSDAP, Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany. Del 2 de novembre de 1931: “La història ens ensenya que les retallades salarials a amplis sectors de la població atien el país sencer, i la insatisfacció empeny els votants als braços dels opositors al govern; a això s’hi suma l’èxit dels nacionalsocialistes a Alemanya: la gent s’ensuma ventijol i els falta temps per canviar de camisa.” (Pàg 377-378).

Inici Segona Guerra Mundial. El dia 1 de setembre de 1939 Alemanya declara la guerra a Polònia. Des de la ciutat anglesa de Bath, escriu: “Ningú s’imaginaria, ni tan sols en somnis, que avui és el dia en què s’ha desencadenat la major catàstrofe de la humanitat! Quina diferència d’aquells dies a Àustria en què la gent, embriagada d’entusiasme i cervesa, bramava pels carrers. Però, és clar, era una generació que no coneixia la guerra…” (Pàg 452)

Alemanys i austríacs que pel que fos vivien a Anglaterra eren registrats amb la inscripció ‘alien enemies’, ‘enemics estrangers’. El 30 de maig de 1940 escriu: “Avui, en un comunicat, un delegat del govern adverteix la població contra freqüentar antics ciutadans alemanys i austríacs, una prohibició moral. I amb el meu nom, totalment impronunciable per als anglesos, la tinc garantida de per vida, l’únic que em pregunto és per quin motiu seré més odiat, si per alemany o per jueu.” (Pàg. 484)

El dia 25 de juny de 1940, Stefan Zweig i la seva muller Lote van poder abandonar, a bord d’un transatlàntic, el continent europeu; via New York, el dia 21 d’agost de 1940 van arribar a Rio de Janeiro.